This end is my beginning.

Cercles que fan mal

Portes que es tanquen

i un punt

FINAL.

je frissone.

Tu ne comprends pas que j’ai envie de toi. De te chuchoter à l’oreille les paroles qui me manquent quand je reste seule avec tes silences. La douceur de tes lèvres, la lumière de ton regard. J’ai peur, et la neige écrase les petites larmes d’encre qui coulent d’entre mes doigts. Ce froid va finir par m’exténuer. Viens éffacer la glaçe de mes yeux. Je t’en prie, serre moi dans tes bras.

28/11/2010

Tengo los pies fríos

Ya llega el invierno, y con él todos mis fríos. Me he bebido hasta el último sorbo de mi integridad, y callo con miedo, y lloro en silencio dans mon coin. Nunca fui capaz de resolver la ecuación de mis sentidos, de resbalar por un solo camino. Me ha faltado hablar, me ha faltado callar y ahora me trago todos mis estragos. Sigue sonando Ivan Ferreiro entre mis manos, y Mishima me persigue. Y me repito una y otra vez: vete, escapa ya de este submundo de susurros baratos, de mariposas de segunda mano.

Voy a estallar, voy a destrozar tus sonrisa con mis garras, pero joder, que guapa eres. Quiero sentirte, pero siempre estás lejos, me he prohibido tantas veces escribirte que a penas te conozco.

Mejor callo y me marcho mientras amanece.

10/11/2010

I què faig amb tu ? Fa setmanes que penso en tancar la teva porta, però quan tinc el pom a la mà, se m'omplen els ulls de sorra. Encara espero la llum del teu somriure.

I tot i haver-me prohibit escriure't, t'escric sense saber què dir-te.

Encara no escriuré el punt final...

25/10/2010

"I per allargar la tonteria (...)"

I ara, obres la porta, i marxes, deixant-me sola amb el meu egoïsme, amb el va i ve de les meves onades. Si, m'ho mereixo, però la meva pell vol que tornis. No sé si marxaré, però no em deixis. Sé que les meves paraules no fondrán el teu glaç, però les meves entranyes et reclamen a crits. No, ja no tinc forces, ets tan lluny i sóc tan dèbil.

Veste'n, però emporta't els teus "t'estimo", la teva màgia, i tot el que encara no conec de tu. I no pateixis, demà ja hauré marxat.

25/10/2010

(des)conèixer.

Et

vull

(des)conèixer

Vull perdre'm per tornar a trobar-me en tu, amb les teves paraules. Vull que la màgia torni a envaír cada una de les meves cèl.lules. I tremolar amb les galtes enceses i els músculs en tensió. I sentir-me viva entre els teus braços, mentre el món gira, i a mi m'és igual.

Em sento molt molt petita, i tinc por. Por d'estimar(te)

No puc seguir fugint, no vull seguir fugint. Que vinc, que marxo, que torno, que desapareixo. M'amago, m'acovardo.

I després: et penso.

19/10/2010

Should i stay or should i go ?

No. Vull. Veure't marxar..

M'he quedat al mig del camí, davant del cartell que diu "vine aquí" cap a la dreta, i "potser no cal que marxis del meu costat" a l'esquerra. Tinc el cos paralitzat, els sentits em tiben d'una mà i de l'altra i ja no em queda més remei que trencar-me, que tirar el cartell a terra, enterrar els calfreds, i tirar endevant.

Però, i què passa si no vull ?

I si jo ho vull tot ?

18/10/2010

Huracán

No me mires así, que cuando la tristeza llama a mi puerta, se me escapa la humanidad entre los poros. Voy a echarlo todo a perder, voy a saltar al precipicio de los sueños rotos. Para que engañarme? No soy más que un mar de dudas conducido por la gravedad. Me levanto cada día siendo un nuevo satélite perdido en el espacio.

Creo que me está ganando la locura. Cada mirada es un azote del viento en las costillas, cada caricia perdida me conduce a mi sucia oscuridad. Me da igual si mi ingenuidad te da asco, ya no soy más que mi sombra, una masa aturdida, ahogándose entre lagrimas y alcohol, eterna autocompasión. Personaje gris sacado de las más crudas novelas de autores malditos.

Venga, vete ya, apaga la luz y cierra la puerta. Yo me quedaré aquí como siempre. Esperando un milagro en forma de persona, de mirada luminosa, que me devuelva a la realidad. Que me saque de esta cuarta dimensión que no hace nada más que consumir mi tiempo y helarme poco a poco la sangre. Por favor, déjalo ya, yo cogeré un taxi y veré como te alejas entre las gotas de lluvia del retrovisor. Escribiré una novela de ficción, me apuntaré a yoga, dejaré el tabaco, las mujeres y el alcohol. Pero créeme, sé mentirme muy bien.

23/07/2010

Intro

Digues, qui sóc? Què hi faig aquí? No sé res, tot gira al meu voltant. Mires com m’arrossego per terra, gratant entre les pedres per buscar-me, per trobar-me. I em pregunto si això és viure, si algun dia sortiré de les tenebres. Deixa de mirar-me, no veuràs res, fa temps que ja no hi sóc. Fa temps que vaig fugir del desencant de les passions. On ets? Torna.. encara que sigui per cridar-me. I digues, qui som? Què fem sent blanc, sent negre, sent amor i ràbia i fum? Ja ho sé, no ho saps. Hauries de matar-me. Si, aquí només hi ha un lloc, i som dos, i tres, i més. Fins a infinit. Ser infinit en un sol cos, en una sola mirada. Ser llum, ombra, flama i riu. Existir.

Sóc teva,

somric, tremolo,

m'ofego.

(re)encuentro

El brillo intermitente de la fuerza del destino se alza a tientas entre mis pupilas. Decido no escucharlo, decido moverme sin rumbo, ser dueña barata de mis pasos. Y mientras me busco, mientras me encuentro entre tinieblas, me voy perdiendo. Mi paso se ha vuelto firme, pero ya no sé donde pisar.

Que querer volver atrás no es retroceder.

27/09/2010

Aún hay más

Mis manos enredadas en tu pelo. Creo que voy a dejar que entres en mi eterna locura. No me dejes respirar, aún no, bésame una vez más. Aún tengo arena en las pestañas, y los callejones me dan miedo.

Sin complicaciones, no voy a escribirte.

novembre

I avui aquella cançó que deiem a mitjes, m'ha fet plorar. He reviscut aquella sensació tremolosa de tenir una bombolla de sabó entre les mans. Converses sempre en espiral, en cercles, recordes ? Sí, queda molt lluny, i ja no som qui erem, però he sentit el que sentia, aquell dolor agredolç.

I saps? no m'ha desagradat.

31/08/2010

Nits de juliol

Parlar-te a cau d'orella i que el teu somriure m'eclipsi, sota el cel d'una nit d'estiu. Poc a poc se m'assequin les llàgrimes i aquesta nova ciutat m'abraçi entre els seus carrers. Deixa'm mirar-te sense por i que es creuin les nostres mans. Que ja t'he dit que avui no escriuré cap final.

29/07/2010

Domingo

Bienvenida a la desgana del domingo caluroso y solitario. Una sola cápsula y entrará en este fabuloso estado anímico. Posibles efectos: llorera indefinida, ganas de ser abrazada, pensamientos como: "joder, porque siempre me pasa a mi ?" (seguro que le pasa a todo el mundo, tranquila) "yo solo pido que me quieran" (sólo ? y tu que das a cambio ? ) "Ahora me largaría a algún lugar lejano" (lo siento pero no lo harás, y si lo hicieras, los problemas vendrían contigo). También son frecuentes las ganas de engullir varias toneladas de chocolate, pero recuerde que la sensación de no-vacío es sólo momentánea. Así que tome asiento, que empieza el vuelo de la impotencia y la desesperación, póngase el cinturón que seguro que habrá turbulencias.Le deseo que disfrute del viaje, pero sobre todo, que regrese pronto.

11/07/2010

Te vas difuminando

Y es que no estabas tan buena ni tampoco besabas tan bien. Pero joder, el tabaco tampoco sabe ni huele bien y mira, tiene a medio mundo enganchado. Gilipolleces (Jilipolleces), no ? Pues, analizándolo bien por lo menos me has servido de musa y he llenado algunas paginillas. También he escuchado montones de canciones profundas y hecho mil muecas de dolor. En realidad no ha estado tan mal, hasta podría decirse que ha sido divertido, me has entretenido, me has hecho saborear la derrota y rozar los límites de la locura, todo un viaje, si señora! Y estoy segura de que si volviera a empezar, lo haría todo aún peor, por el simple placer adolescente de experimentar.

Y no, no es una crítica hacia todos aquellos que se creen con el derecho de usar y tirar a la gente, seguro que yo ya lo he hecho alguna vez sin ni siquiera pestañear. Simplemente me aburría y he decidido añadir unas cuantas palabras más a mi colección de idioteces dirigidas a ti. Pensarás: que pérdida de tiempo no ? Pues mira, he aprendido que el dicionario de google se equivoca y Jilipollez no va con J.

1/07/2010

A LA MIERDA LAS BUENAS INTENCIONES

Canciones de ayer que más vale dejar en el olvido

Sácame las telarañas por favor, que ya no veo nada con esos ojos verdes que van perdiendo brillo día tras día. Vayamos a cualquier sitio, que quiero que me abraces para dejar de sentir esta impotencia tan vacía. Dios.. hace tanto que no lloro.. creo que se me han secado los ojos, o que un día el gran tsunami llegará y nadie podrá salvarme. Pero ya me he cansado de decir basta, se acabó. Me he cansado de huir de los recuerdos que flotan entre mis sabanas manchadas del sudor frío de mis pesadillas. Sabes ? Aún no sé quién eres.. no sé como suena la voz que me hace temblar, no sé el color de los ojos que me persiguen en sueños, ni tampoco el tacto de la piel que se estremece bajo mis dedos. Aún y así, sé que ya siento que te deseo, a ti y a tu todo y a las mariposas del lunes y al domingo con sus copas de más y sus gritos ahogados en la oscuridad.

21/06/2010

I was strugling

Ja m'he cansat de voltes i felicitats a mitjes, de semi-somriures a les fosques i llàgrimes transparents. Sempre dient-me s'ha acabat, però sempre caient en les mateixes trampes dels mateixos camins tenebrosos de la meva petita ciutat enmurallada. Si, ja ho sé, no cal que em repeteixis que no hi ha pressa. Però sóc un huracá, i els huracans no s'aturen, saps ? I els huracans no caben a les ciutats, i menys a les ciutats on a cada racó hi penja un record trencat i mullat per la pluja. Però saps què ? És curiós, en el fons crc que m'encanta revolcar-me pel terra entre sang seca i bassals de fang. Quan ja no hi ha desitj, no hi ha sensació que et fassi sentir més viva que el dolor.

Dame un orgasmo que yo te doy mi ingenuidad.

sometimes i still need you

13/06/2010

Parapluies

Si, agafes el paraigues de l’armari de l’entrada i surts de casa, baixant les escales de tres en tres i per poc no caus, però somrius. Obres la porta esperant la olor a pluja amb impaciència. Ja ets al carrer i plou a bots i barrals, el cel és gris i regna el silenci de l’aigua. Ja no saps perquè has agafat el paraigues si a tu t’encanta mullar-te sota la pluja. De fet, no has agafat cap paraigues perque no sabies que plouria.. Ja ets a la cantonada però en comptes de tombar a la dreta, segueixes carrer avall. Perquè avui has decidit que aquests carrers plens de monstres esgarrifosos, ja no et farán fugir corrents, Bé, si ens hi fixem, veurem que en realitat si que has girat a la dreta i que no tens ganes de recordar que sempre recordes els mil instants en els mil racons del teu barri. Però avui ja és 10 de juny i no ha plogut i vas per la dreta amb el sol acaronan-te les galtes i simplement penses que ja no vols pensar. I qui ha dit que al mes de juny no plogui? Saps que fa dos dies que no surt el sol, no tinguis por, l’univers és dins teu. No has agafat el paraigues i ets a l’autobús, passant per aquell carrer, ple d’aquells vells petons i aquelles caricies. Veus el carrer, sents el fred del mes de març i penses que cada dia fa menys mal recordar. Però també saps, que avui és una nit de juny, que fa una setmana que no agafes l’autobús, que ahir plovia, i que ara ets aquí, a les fosques, escrivint que ja no et fa mal recordar. I penses que ja no vols pensar.

11/06/2010

M'agradaria poder dir-te: que vagi bé. Però no vull, et vull veure patir. I merda, ja torno a escriure parlan-te a tu, no ho mereixes, no mereixes ni una de les meves paraules tèrboles. Juro que no volia odiar-la, juro que l'estimava. Però quan t'esclafen el cor i el trepitjen durant un parell de mesos, juro que dius prou. Si, prou de cercles viciosos, de nits sense dormir, de cançons melancòliques i copes buides. Pararé de fer l'imbècil, de perdre el temps buscant els meus errors, ja n'hi ha prou, n'hi ha prou. Em pesen les parpelles, em pica la barbeta i el cap em dona voltes, però tinc por de deixar d'escriure, no vull trobar-me amb la ment plena de records estúpids, vull deixar d'obsessionar-me per aquesta tonteria, no sé ni què dimonis estic escrivint però no vull parar. Ja n'he tingut prou, repeteixo sovint, però sempre hi torno, sempre els mateixos errors, sempre la por al no res. Si, la por que em reté aqui, si la por que fa que segueixi escrivint i dient que t'estimava i ara vull odiar-te amb totes les meves forçes perquè m'has tractat d'inferior, i t'equivoques, i merda ja torno a parlar-te a tu, quan sé que no has tornat a llegir els meus textos per por a sentir-te culpable o potser a no saber què dir, mai has sabut què dir-me. No, no em vas mereixer mai, no sé què dimonis ens unia, potser aquell magnetisme extrany que un bon dia va dir prou. El cansanci, la complicació, ja en tinc prou, ja en tinc prou d'escriure per buidar-me i no plorar. Fa tant que no ploro, i fa tant que en tinc tantes ganes.. Si, vull que et fassin mal i que pateixis. No saps quant desitjo que no et fassin mai mal, que mai pateixis i que no em vegis dir-te això.

I will stop crying

No, no, no, i just won't call you anymore. I don't wanna hear you, no, i don't wanna see your eyes. Just stay away from me and don't lie to me anymore, don't feel sorry. I am not your submissive girl, i'm not a broken toy waiting for a miracle. No, no, don't look at me that way, just stop acting as nothing had happened, just stop talking to me that way. Cause you don't know it but it should'nt have ended that way, no, there was something that made me smile. Now just get away from me and let me go.

Entre les costelles

I segueix, i no para. Hi torna un i altre cop, com un disc que repeteix la cançó una vegada rere l’altra. Se t’encongeix l’estomac, se’t fa un nus a la gola i cada paraula és un punyal que se’t clava a l’esquena. Crides. Prou! Et fan callar, com si tu fossis la culpable, i et criden, i t’encongeixes. No para, i et sagna l’esquena i el monstre lluita per sortir per entre les teves costelles, et cremen les galtes. I vols que pari i vols que calli i vols deixar de sentir com repeteix sense pausa tots les vegades que el monstre ha sortit a escena. I de sobte ja et trobes amb el peu impactant contra un taburet de plàstic, que queda estès davant teu. T’agafes a la tovallola que penja al lavabo i ofegues les llàgrimes i els crits. Et deixes lliscar suaument a terra i et cobreixes el cap, refugian-te en la foscor. I et quedes amb els ulls mullats i una tovallola protegin-te de no saps ben bé què, pensant que el món s’acaba i que no trobarás mai la sortida d’aquesta gàbia de bojos.

18/05/2010

Caos sobre negro

Sigo dando vueltas en esa noria de cristal, con el vaho en las pestañas. Son demasiados días suspendida sobre el puente gris, bajo el temblor de tu sonrisa. Sóplale al mundo tu estupido final. Tirame sin más al precipicio de los cuentos rotos. No és más que una palabra más. Un sinfín de emociones inconexas que no quieres escuchar. Que ya lo sé, que no quiero entender que a veces no hay un porqué. Y gritaré al viento, sola, blanco y negro, travelling circular. Vuelve. Luego zoom, y una lagrima cayendo a cámara lenta. Yo aún espero un beso más. Unas manos desgarrando mil hojas ausentes. Tú ya hace más de un mes que saliste de la escena. Trozos de papel bajo la tormenta. Yo aún sigo en el mismo banco, bajo una lluvia de silencios, levantándome una y otra vez, para darte la espalda y no verte marchar. Desde el aire, un cuerpo acurrucado, desnudo, en el suelo. Para no ver “Fin” escrito en tu mirada. Un trozo frío de metal atravesando la carne. Y me dejo las entrañas cada vez que paseo sola por las calles, y me persiguen los recuerdos como lobos hambrientos. La piel de la espalda se estremece, desnuda, mientras la herida profunda, sangra. Pero no, esa pared blanca me tira al suelo de una patada y ya no tengo dónde huir. Sangre sobre gris, las gotas caen una tras otra. No, ya no quiero mi libertad.

11/05/2010

Seine

Ivre du désespoir,

une âme tombe, fragile,

sur la grise Seine.

Elle se promène

sous la nostalgie des ponts

de Paris.

Hurle entre les goutes

froides du chagrin.

S'échappe sous le regard fixe

du chat mauve

qui s'éloigne.

Et s'endor entre les larmes

d'une guitarre,

qui frissone encore

sous l'égard d'une lune

déchirée.

Une larme coule, nue,

au long de la rivière.

7/05/2010

Ella

Y vuelve. Abre la puerta, con cuidado, y pasa sin hacer ruido, con los pies descalzos. Me rodea con sus brazos largos y frios, y no me deja ir. Me abraza con delicadeza, siento su aliento en la nuca y me besa en el cuello. Luego, poco a poco, me anuda el corazón con una cadena de acero. Me duele, me oprime el pecho. Se me humedecen los ojos, y me besa las mejillas, sécandome las lagrimas. Me estiro en la cama entre sollozos, y ella, siempre fiel, se acurruca a mi lado, me acaricia el pelo y me fundo en sus caricias. Me atrapa entre jadeos y susurros, la siento dentro de mi, penetrándome, bebiéndome, dejándome exhausta. Y me duermo, con la soledad enredada entre las piernas, atada con fuerza al corazón.

24/04/2010

"Nit freda per ser abril"

No, ja no queden excuses. Ja puc deixar de pensar-te, recordar-te, sentir-te en cada racó dels carrerons estrets. M’assetjen les parets, M’assetjen les aceres buides i els bars plens de fum. I segueixes sent la font de les meves paraules, grises, consumides pel foc d’un març massa curt, per l’obsessió d’un somni esquerdat. Ja no hi ha res més a dir. Només la por que apareix rere cada record impregnat als carrers d’una ciutat, massa petita per tantes ferides obertes. El soroll dels klaxons que no deixa que et cridi demanant auxili. Només el pit que batega, que s’ofega entre llàgrimes d’autocompassió adolescent.

Nits buides, mirades fugaçes, el blanc de l’atracció sense fi sota un cel sense estels. Les flames, el desitj d’un cos fred. Només els impulsos, els cossos contra els cossos, la pell contra la pell. Només el desitj cec. Res més.

I ara m'amago rere els petons d'una nit d'abril. Rere els somriures mullats per la pluja i la certesa de l’oblit proper. Que ja sé que és primavera, que no tornarás i el meu pit batega foc en aquesta nit tant freda. Si, s’ha acabat, però no em menteixo; les parets segueixen al mateix lloc, i els carrers plens d’ombres, també.

24/04/2010

II

Un home vell, la pell marcada pel pas del temps, l'experiència impregnada als ulls. Assegut en una cadira davant d'un ordinador li pesen els anys. Una llum tènue il.lumina la petita habitació i el fum d'un cigar mal apagat vaga per l'aire. L'home es mou un mil.limetre i la cadira cruix. Encén la ràdio i comença a teclejar al ritme de la música. Li piquen els ulls, els frega amb la punta dels dits, i els tanca un instant. La respiració va frenant suaument, les parpelles baixen buscant la foscor, i badalla.

Llavors és quan sent que comença a ploure, poc a poc, sense pressa. Gira el cap i veu com les petites gotes transparents xoquen contra el vidre i rellisquen formant petits dibuixos asimètrics. De sobte el negre inunda l'habitació i el soroll de la ràdio desapareix. S'aixeca de la cadira, que torna a cruixir, i s'apropa a la finestra.

Dirigeix suaument la ma cap al pom i l'obre. Una rafega de vent mullat entra cap a dins. L'home respira profundament i i sent l'olor a pluja. Obre els ulls i mira cap al cel: és de nit, i el gris ha près el poder. No es veu ni un estel i els fanals del carrer il.luminen les petites gotes cristal·lines.

Torna a tancar els ulls i escolta el soroll de cada gota, cada esquitx, compassa la seva respiració i sent el seu cor bategar. La pluja s'intensifica i les gotes cauen una rere l'altre, en una cursa sense destí. La seva ment viatja suaument pels carrers de la ciutat que de seguida es transformen en un mar immens i obscur en l'infinit de les hores mullades. Es llença a l'aigua i deixa de respirar, sent el fred a la pell, tan glaçat que crema, sembla que s'ofega poc a poc.

Obre els ulls, ha deixat de ploure. De sobte, tal com ha marxat, la llum torna. Un calfred el recorre de dalt a baix. Inspira l'aire fred com si volgués engolir la nit i poc a poc, sense pressa, torna a tancar la finestra.

Un cop a dins, torna a seure a la cadira, que torna a cruixir, i posa les mans fredes sobre el teclat. Encén un cigar, fa una calada, llarga i profunda, com si en el fum hi busqués la profunditat del mar, del gris, del fred, de la pell viva,i el deixa consumir dins del cendrer. Prem el botó de la radio, i poc a poc, sense pressa, comença a teclejar.

Pero yo al menos puedo decir que SIENTO.

Viejo escalofrío

Acaricio esta hoja de papel buscando una salida, escarbando entre mis heridas. Salgo corriendo bajo la lluvia, huyendo del frío de las palabras. Que ya sé que no llueve, que ya sé que no estoy corriendo. Que retengo en mi interior el grito ahogado de la tristeza, del fin de todo aquello a lo que me agarro con desespero, clavando mis garras en la niebla de tus caricias, en el sueño de tu piel. Y no encuentro respuestas, y sigo en el suelo sangriento, iluminado tan solo por la luz tenue de esa vieja farola. Y sigo golpeando mi reflejo en el cristal, que sigue sin agrietarse, que sigue mostrando la misma imagen confusa de aquel recuerdo del mañana. Que aún soy ese perro fiel, perdido en un rincón, aúllando bajo las cenizas de aquel viento de primavera. Que aún me arde el cuerpo, y ya tengo tanto frío..

24/03/2010

Y la primavera ya llegó, y con ella este frío polar..

Tú! Si tú, no tots els altres que ho llegeixin, sinò tu. No esperis més paraules plenes de por i dolor. Ha arribat la primavera, saps ? I ja em toca respirar.. Somriure.

Incandescente

Y tu no lo sabes pero el tiempo se me echa encima, se me acerca, me rodea, me absorbe en silencio. La vida girando a mi alrededor y tu quieta frente a mi, inmóvil, etérea. Con las sombras bajo nuestros pies y el silbido del pasado enredado en tu mirada. Ese sonrojo intermitente que aún siento en mis labios. Esos abrazos sin palabras que siguen estallando en mi interior. El recorrer de tu deseo bajo mis manos, el calor de mi cuerpo bajo el tuyo. Dos partículas de polvo cayendo sin fin entre torbellinos temblorosos. Que ya soy esa luna amarga perdida en la inmensidad de la noche más fría. Que aún temes los perros verdes, los sueños mordidos, las palabras sin letras, la locura del vivir sin pensar, del querer sin querer.

Divendres

Sento que no aguanto un dia més, que no puc seguir callant tot el que sento, que si segueixo així explotaré. Que tu insisteixes a buscar tot el que ens separa mentre jo aguanto amb compte el que ens uneix, que tu em demanes que no senti, que no parli, que no pensi, i jo no demano res. O si, potser si, jo et demano que no tinguis por, que no t'espantis si t'estimo, que m'abracis ben fort i oblidis el món, oblidis el demà. Que no ho veus ? Que la teva olor em persegueix a les nits, quan estic sola, buida dels teus petons, morta de por per el que la teva mirada no pot callar. Que em moro per dir-te: sigues valenta, sé que no és questió de triar, però tria'm a mi. Però no sóc capaç i tinc fred. Tinc molt fred i se'm glacen els dits mentre una llàgrima rellisca covarda per la galta. I que no ploro per tu, que ploro per mi, per idiota.

Crido al vent

Diuen que viure és néixer i morir. Però el que ignoren és que això és sobreviure, és néixer, créixer, i deixar-se endur per la corrent. Fer el que els altres esperen de tu. Exigència, esforç, somriures hipòcrites. Ningú no pot entendre, ningú no vol entendre, que jo no vull estudiar com els capitalistes, no vull treballar per guanyar-me un sou i retirar-me al 67 anys i llavors començar a fruïr del temps. Vull viure cada segon intensament, fent el que em fassi feliç. Això vull, viure intensament, al límit, encara que sigui al límit de la bojeria, de les lleis socials. Nedar contracorrent . Fugir ben lluny d'una societat que m'esclafa, que m'ofega, que em redueix al no-res. Que em diguin boja si volen, que m'insultin, em renyin, m'escridassin, em critiquin! M'és igual perquè cada dia que passa, com més obro els ulls, menys arrels tinc que em retinguin en el fang. No poden entendre que sóc un ésser viu, que no em poden frenar i que la meva vida és meva perquè soc jo. Són cecs, són educats per donar el millor d'ells mateixos a la societat, són educats per buidar-se. Però jo em vull omplir.

I si, podria fer-ho, podria marxar corrents ara mateix i no tornar. Però ho admeto, no tinc prou valor com per fer-ho. No tinc prou valor per viure la meva vida. Per ser jo.

13/02/2010

La gare

Oui, il pleut. Il pleut sans cesse depuis deux jours. Mon corps mouillé, ma peau froide qui frissone. L'air chargé de désolation, de rage, de paix. Le monde est maintenant une sphère où manque l'air. Je suis esclave des nuages qui, subtilement, envahissent mes doigts, ma gorge, mon crâne. Le train passe devant mes yeux, et j'écoute son coeur dans le silence.

..

Y sigo en el suelo, en la oscuridad, arrancando los recuerdos con las garras, arañando mis deseos y con el tequila resbalando por los labios..

Viatge al no-res

Comences a caminar per un camí llarg i ple de pols, una pols molt blava, que dona la volta al món i t'entra en forma d'ocell daurat a la boca, i esclata en forma de focs artificials. Aquesta pols de mel baixa lentament per la gola, estreta i acostumada a contraure's en forma de nus, i crema i t'alliberes. Les petites paraules voladores, les xifres que t'empaiten, i tu que ets lliure, que ets el cel trencat, la lluïssor dels astres, la dansa dels arbres i el vent, Et mous, et quedes, cerques sensacions en un món corromput. Segueixes els teus instints que es remouen entre les teves entranyes verdes i ferotges. Ets un ésser salvatge que gruny, que fuig dels seus fantasmes, dels miralls trencats, de les ànimes cansades. Comença a ploure i escoltes com cada gota somriu i es fon en tu, en la terra, en el tot. Ets i tens el món sota els teus peus descalços, entre les teves mans incertes, en la teva energia. Ets, i ara què ?

26/01/2010

Impotència.

Hi ha una noia asseguda en un banc. La gent passa i no li diu res, no sé en què deu pensar, ni si deu pensar, potser esta en "standby". Un grup de joves, asseguts en altres bancs o drets, en rotllana, riuen, parlen, s'expliquen els seus secrets, parlen de temes banals. La noia segueix en el seu banc, ningú la saluda, ningú hi para atenció, i si parla segurament acabaran rient, però no precisament amb ella. La noia veu un noi, li agrada i ell ho sap, s'apropa amb els seus amics i riuen d'ella, ella pensa que riuen amb ella, és massa innocent. I el pitjor és que ningú l'ajuda i quan dic ningú és NINGÚ. A més, l'odio. L'odio per ser com és i per ser com soc, l'odio per que no ho entenc o simplement perquè no vull entendre-ho. L'escridasso, l'insulto i marxo amb les llàgrimes als ulls. Encegada agafo tot el que trobo i ho llanço amb totes les meves forces. Els meus punys, impotents, es desfoguen, i em faig mal, i ploro en un racó, no sé si de ràbia o pena. Mai l'abraço ni la toco ni li dic paraules amables. És un

infern. Ser així, sentir-se un monstre sense sentiments, ser tot el que sempre he odiat.

2008

Regust amarg.

M'has trencat en mil bocins. M'has arrencat la pell a tires. He jugat amb foc i m'he quedat glaçada. M'he sentit als núvols. I ara, de sobte, soc a terra dessagnant-me sense pietat, sense esperança. Ja no et puc tocar, t'evapores sota els meus dits tremolosos. Ja no tinc dret a desitjar-te, i et desitjava tant. I sé que no ho volies, sé que quan et tenia, era cert, però ja és fosc. Jugant a estimar-te em vaig fer teva i ara que marxes, de sobte, em deixes amb el cor encongit, amb la impotència clavada als ulls i el teu record impregnat a la pell, amb les paraules lluitant per sortir però sense saber com. Vas arrivar, més aviat et vaig trobar, i em vas salvar de la foscor i el buit. I ara ja hi tornem a ser, torno a arxivar entre el desordre dels meus arxius, una història en blanc que s'ha acabat. Torno al caos del meu mon, torno a no ser o simplement, a ser ombra del que mai va ser.

Fin de nada

Volvía a estar en la misma trampa, en el mismo pozo, sentí que me ahogaba, que no aguantaría la falsedad de mi sonrisa. En la oscuridad escondí en mis manos la cara, y escuché detrás de la puerta. Oía gritos, silencio entre mascaras de arena. Y llegó ese momento que tan poco me importaba: Dong, una.. , Dong, dos.. Mi corazón empezó a latir con más fuerza entre tanta soledad. Dong.. seis.. De repente sentí que no sobreviviría a aquello. Ya no respondía de mis actos, empecé a caminar, crucé la puerta. Fuera no había nadie. De las ventanas emanaban gritos de jubilo. Nevaba y yo solo llevaba un jersey de algodón, pero no tenia frío. Parecía que una fuerza incontrolable se hubiese apoderado de mi. Seguía subiendo por la calle helada, no sé si estaba huyendo, o persiguiendo, pero no podía parar. Mis pies se hundían en la nieve con fuerza, tenia ganas de correr, de gritar. Pero no podía romper ese silencio irreconciliable con mi voz desgarrada. Seguí subiendo y cuando sentí que ya no podía más, me subí a un pequeño pero alto montículo, y extendí los brazos al cielo nublado. Yo en ese momento dejé de ser yo, dejé de existir, yo era el cielo gris de la noche, era la luna llena que luchaba por brillar en lo alto, era el río helado, era los arboles inquietos bajo la luz de la noche. Me dejé caer. Era la nieve bajo mi espalda, bajo mis piernas, bajo mi cabeza, bajo mis manos. Bajé la mirada, blanco sobre negro y gris. La niebla escondía todo rastro de presencia humana. Ya no había casas, no había luces, no había fin de nada. Solo yo y mi soledad, solo todo sin mi. Sentí que ese instante era eternamente efímero. Yo era todo. Pero volví a ese pozo en cuanto miré al reloj. Eran las 12:34. Bajé al infierno de nuevo. Caminaba calle abajo entre copos de nieve, crucé la puerta, crucé miradas inquisitivas. Y no pude más que sonreír a esas mascaras de arena, yo era todo, ellos eran ellos en su nada. Solté la carcajada más libre y sincera que jamás habréis oído, pero claro, que sabréis vosotros, solo sois vosotros con vuestro fin de todo. Yo soy todo con mi fin de nada.

4/01/2010