El que no et vaig dir

Em dius tot el que ja feia dies suposava. És desembre però el sol escalfa i em fa aclucar els ulls per mirar-te, què maca ets, penso, i maleït sigui l'univers. Em parles, i jo no t'escolto i sento entre els dits el desig d'estrènyer la teva tendresa entre els meus braços. Que ja sé que fa molt poc que ens coneixem, segueixo murmurant per mi, però tandebò em deixessis entreveure un boçinet més de tu. No sé què dir, parlo en veu alta, em tapo amb una mà els ulls per refugiar-me de la llum que ara em crema una mica massa. T'acaricio els cabells, què suaus, dic ben fluixet. Em dius que has de marxar, i començo a sentir el fred que em puja per les cames, et robo un petó. I marxo. Què maca ets i quina ràbia més sincera tot plegat. Vull un cafè amb llet, un més, siusplau.

En el baúl de los recuerdos

La boira , poc a poc, com si volgués entrar sense fer soroll, es va endinsant en mi. Primer els ulls, difuminant el paisatge desolat. Després el cervell, confonent tot el sistema, apagant la raó i barrejant cada petit i insignificant sentiment irracional.

Divagacions

Em colpegen els versos, m'agafen amb força entre els seus punys i em claven a la paret. Em miren als ulls i tot deixa de tenir sentit, i tot torna a mi. El que no val la pena, el suicidi emotiu, el meu cervell donant voltes sense pausa. Em veig en altres ulls, em trenco, sempre em trenco. Tot i així quan veig el meu reflexe entre els bassals somric. Tot és questió de temps, o no. Qui sap...

El vals de la nada

Todo son sandeces, todo gira loco a mi alrededor. Tu me miras quieta y ya no hay perdón. No me digas nada, no te quiero escuchar, no hay nada que ya puedas decir. Te veo a lo lejos, son cuatro libretas y un frasco de arena. Un vals corto a medio gas, ése gato en el tejado y el corcho de la botella de vino que una noche nos acompañó. Ya no me queda nada, ni ésas cartas que nunca quemé, camino tranquila y no pasa nada. Todo gira, te miro a lo lejos, me voy te lo juro, me voy pero sigo aquí.

365 o com donar la volta i tornar al punt inicial.

No vull escriure, em fa por. La realitat, o potser la ficció, m'ofega lentament entre les seves mans. I ho fa sense avisar, apareix deixant enrere la dolçor del sol, la sal i el temps a les butxaques. Ho fa prenent-me el no fer res o fer-ho tot, que tant m'estimo, el meu més gran aliat o pitjor enemic. La suor em regalima, glaçada, per l'esquena, mentre contemplo la meva pròpia ombra lligant-me a la rutina, que em llença de cop a terra, despiatada, i m'ensenya de nou, en aquest bassal, els meus fantasmes més temuts.
Tandebò sigui ficció.

Després de la pluja

M'aixeco del racó on fa temps em vaig aturar. Em trec les sabates, que em pesen, feixugues. I obrir els ulls, sentir la brisa, omplir-me d'aire i somriure a la vida.

I amb ganes de. Moltes.

Foc, serè i clar.

Encara recordo aquell primer petó, aquell primer t'estimo accidental i còmic, les hores en què abraçar-nos era simple respirar. Aquell tornar a casa després de tantes barreres i tant córrer sense mirar enrere. La distància, la teva absència que m'apropava més i més a tu. El meu cor serè i clar, obert de bat a bat deixant la brisa entrar. I el foc de la traïció que ha arrasat les meves entranyes. La porta s'ha quedat travada, serè i clar, tot s'encén, tot s'abrasa. M'empleno d'aquella certesa impertorbable, sento la brisa de la sabana acaronant la meva pell, cos i ànima s'han esberlat. Segueixes dins meu, m'adormo cada nit entre els teus braços.
Obro els ulls; estic sola, com cada nit. Sé que ja no és a mi a qui estimes.

L'estiu entre la pell

Hi ha tantes coses que podria escriure, tantes paraules, tants moments que guardo..  La tendresa m'embriaga i oblido les meves ferides, aquells carrerons bruts i plens de sang. Ho guardaré tot amb cura al món de l'imaginari, somriuré, i seguiré caminant. Són nits calides a la ciutat i tinc el temps a les butxaques. Tu no ho saps, però ja m'has salvat del naufragi.
S'hi està bé entre les ones, vine amb mi.

Si fós insomni

La ferida segueix intacte. No respira, no sagna, però és allà, sota la teva pell colrada pel sol. L’engranatge no tornarà a girar fins que tu ho decideixis. Ningú no et pot salvar. La ferida és només teva, tu vas decidir obrir-la. Recordes el plaer de la navalla passejant-se, gràcil, sobre el teu pit nu. Guardes amb cura l’últim record que et queda; un dolor amarg que se t’abraça a les nits i et xiuxiueja a cau d’orella.

No és un asterisc, és un punt i coma.

Un asterisc sense paraules

*

Tercer abril

No vaig poder salvar-nos, vam naufragar; marxo un i altre cop sense mirar enrere, amb la impotència clavada a la pell. I al meu cap sonen les paraules que ja mai no em veuràs xiuxiuejar. Ja no queden ni les cendres i és que els somnis em regalimen entre les mans. Serà millor aixi, potser que començi a caminar i deixi anar la ploma que duc reclosa al puny.
Torna.

Pols

T'adones que ja no es tracta només de la necessitat de fixar aquestes paraules. El somni es repeteix; veus la llum, la porta es tanca, la llum que és ombra i la teva ombra que segueix rere les teves passes. Tot canvia però la pedra sempre és pedra i la ploma segueix sagnant sobre el paper.

Tornar a casa

Gràcies pel somni d'ahir. Avui, per primer cop des que vaig marxar corrents, deixaré que m'abracis mentre dorms entre altres braços. Sentir la teva pell, els teus llavis, els teus somriures, és com tornar a casa, com omplir-me de calidesa després d'un llarg hivern. Vaig prometre que no tornaria a escriure't, però m'estic adonant que no hauria de prometre mai res. M'agradaria saber que pintaré mil cartes entre les dunes i els estels, però la por és la meva ombra i em guien els meus batecs. Ho tinc prohibit; espera'm, espera'm... t'ho suplico. No et puc prometre res, però guarda'm en un racó com jo he fet.

Tirita(r)

Aquí estoy, enfrentándome al paso letal del tiempo, viendo como las gotas de lluvia resbalan por el cristal. Cambiar ya no es suficiente; se me caen las tiritas baratas que hace tiempo me hicieron brillar con tanta fuerza. Nunca había sido tan difícil abrir los ojos. Te espero, pero no cómo quien espera su tren en el andén, aquí los horarios naufragan entre aguas inquietas. Miro a la vía a través de la ventana y me acomodo.
Tengo para largo, sé que no vendrás. Y escribir ya no me vale.