PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES


dimecres, 21 de desembre del 2011

Inconexiones



 Había una vez, en un país muy cercano, una chica muy asustada que en otoño no podía seguir adelante y se quedaba quietecita en un rincón esperando a que tal vez alguien la salvara. Gastaba sus días vagando por las calles de su ciudad desnuda, mientras su piel se mojaba por la lluvia. Las horas correteaban grises entre sus manos y ella sabía que naufragaría en ese mar de suspiros. Pero llegó el invierno y un día subió hasta lo mas alto de una montaña y se quedó sola. Allí, estirada en la nieve vio cómo el sol se marchaba, tiñendo el cielo de colores púrpuras. Fue entonces cuándo supo que sólo ella podía salvarse. Se alzó entre las tinieblas y gritó hacía las estrellas hasta extenuar su voz.
A veces sólo hace falta un instrumento para que dejes de cogerme de la mano y te alejes entre sonrisas. No vuelvas, te lo ruego.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Indret, paratge, punt.

Espera, amb calma, la tempesta que s'aproxima, poc a poc però amb constància. Oblida per un moment les mil primaveres que porta escrites sota la pell. Ja no hi ha res a fer, el camí està traçat. No resta cap silenci entre les marees; els suspirs s'allunyen, inherents, i no hi ha res més a dir. Un seguit de buits descansen en un racó sobre la sorra humida. Una ombra s'estira llànguida entre paraules que ja no diuen res. Xiuxiueja un i altre cop l'evidència que ningú no vol escoltar. La propera vegada tornarà a saltar; i és que ni tan sols la vida té un perquè.

dijous, 3 de novembre del 2011

otoño-fuego

Recuerdo esos días tejiendonos sonrisas entre las sabanas, ya sólo cenizas, y que viva mi juventud; ahogaré mis penas entre las estrellas. Déjame gritar que mi libertad soy yo en las montañas, bajo el cielo que se rompe tras mis pasos. Desde mis ojos vuelvo a respirar entre matices de otoño fuego y nuevos fríos que me acogen, me apaciguan y me invaden poco a poco.
Voy a saltar al vacío, y a la mierda el paracaídas.

divendres, 21 d’octubre del 2011

Aprop


Furgant amb compte entre les teves paraules, volo a tentes a les profunditats del teu ésser. Les teves pors, els teus anhels, quin mal veure-hi ara que ja no hi ets. Com sent tant lluny puc tenir-te tant aprop? Tandebò siguis en el teu estel cuidant la rosa d’espines, tocant la bombolla brillant sense fer-la desaparéixer.  
I on és el petit princep ?

dijous, 13 d’octubre del 2011

Terminar o empezar


Había tan poco por lo que temer, mi oxigeno; tu piel sudando bajo mis manos. Nuestros cuerpos valientes desafiando la gravedad de la sed sin saciar. Los días estaban contados. Sin embargo no pensé jamás que el rayo caería, loco, en las heridas sedientas que dolieron y se arrastran hacía mí. 

Hoy no voy a saltar, no voy a encontrarte en mis adentros. Vuelo entre los recovecos de un ayer no tan lejano, latente, encerrado bajo la llave de tu sonrisa, que me apacigua, me ofrece el elixir, la tierra prometida, las lagrimas del fénix. Y hoy yazco entre cenizas con la última pluma, aún dorada, encerrada con miedo en la palma trémula de mi mano.
Lo juro, no quería escribirte.

dimecres, 3 d’agost del 2011

No saps

Dona'm una història entre parèntesis, que entre comes sona a fals. Ja porto mil instants esperant un tren sense ser a la via. Dispara'm directe al cor. Que fugir és quedar-me aquí. Fruiré sense contemplacions com la bala m'atravessa la pell calenta, com la sang s'escola entre els meus dits. I jo, com sempre, et miraré als llavis inconscientment. Vine, apropa't, crema'm, dispara i marxa sense mirar enrere.
Fes-ho, t'ho prego.


15/07/2011

divendres, 6 de maig del 2011

Desasosiego

Me gusta la luz y aún y así, me regodeo entre las sombras. Por miedo a vivir, miedo a vivir, que cobarde suena… creo que aunque tropiece una y otra vez, mi yo más consciente ha aprendido a no mirar atrás. Mis manos titubean a cada segundo, mis pasos se pierden entre ciudades perdidas. Levantar la mirada y no ver ya nada más que mi sombra que se alarga bajo el sol. Me encuentro en punto muerto; no es que sufra, simplemente me he perdido entre mis vísceras más profundas. A lo mejor ya no soy yo, sólo el vaivén de las olas en una playa llena de fantasmas paliduchos.

Ya no quiero intentarlo una vez más.

dimecres, 13 d’abril del 2011

Hi ha dies d'aquells en què surt el sol i no m'immuto, dies lents i feixucs que se m'enganxen a la pell. I a dormir amb l'estòmac encongit, i a la merda tot, i a esperar un nou despertar.

dimarts, 5 d’abril del 2011

dimarts, 15 de març del 2011

Diluvio

Ya no hay nada que decir, sólo la lluvia resbalando en los cristales, que son tus ojos, que son el cielo, que son el mar. Ésa musiquilla entre los recovecos de mis sonrisas púrpuras, de mis caricias apaciguándose entre las gotas que me persiguen ansiosas, que me resbalan, que nos encienden entre sus dedos. Mis silencios que ya no hablan, que sólo callan, se enardecen en la distancia de tu piel. Y que no salga el sol, y que nos ahogue el diluvio, que nos agite arrimándose a las ansias. Y sobre todo, que no se nos agüe el mañana.

dimecres, 23 de febrer del 2011

Algo parecido

Que ya ni la música suena a música, que se me traban las ideas. Vivo pegada a tu recuerdo, que se regodea entre mis dientes. Vuelo entre mariposas de cristal, y ése sonrojo y tu mirada y el palpitar de mi corazón destripado. Parece que alguien me ha roto el reloj, sólo vivo para vivir y verte sonreír. Abro los ojos, me sangran las caricias, yo te lo resumo: utopía.

dilluns, 21 de febrer del 2011

(pre)mavera

I ara em sento tant viva que ploro de veure'm tant meva, m'estimo i ningú em pot robar el somriure que m'enlaira del terra fred d'un altre febrer que s'augurava ple de malsons i monstres ferotges. Fote't hivern cruel, dins meu és primavera.

dijous, 10 de febrer del 2011

I febrer altra vegada.

Ja no recordava el que era caure al precipici sense mentides ni veritats. Només el batec del meu cor que perdura enmig de la boira dels teus ulls. Digues, què hi faig aqui ? M'he aturat a l'estació i el tren no sé si es queda o si se'n va. I jo mentrestant m'estiro i veig els dies passar, un rere l'altre, i m'ofego entre les vies i no puc i marxo i torno i salto i caic, i les raons m'empenyen cap al buit. És de nit, la lluna m'observa entre records, tot és fosc, no em sento el cos, només el meu batec que et crida et busca m'atrapa. Tanco els ulls i somric, la por em persegueix com un gos rabiós i jo no puc deixar de córrer. Com deixar escapar un silenci després de tant soroll ?
Vine.

dissabte, 29 de gener del 2011

Ingràvida

Només intento oblidar que em pesen les mirades, que les ànsies dormen plàcides i els mesos s'escolen entre somnis esquerdats. Una ficció en la penombra d'una sala massa gran, d'uns ulls que criden per menjar la llibertat, la utopia dels anys entre les comes i els punts finals. Sembla que la calma s'omple entre tempestes i el buit infinit s'engreixa entre les escletxes del que vaig deixar de ser. El precipici que s'obre entre les meves entranyes s'entortolliga i deixo de respirar, ja no em sento les mans, ja no puc deixar de cridar. Corro ingràvida en un univers sense estels, sense finestres, sense balls transfigurats. I les gotes de pluja em poseeixen amb la delicia del que plora per flotar, del que veu per no mirar. Gira't, estàs sola.



dilluns, 3 de gener del 2011

Lost

Vine, apropa't, estrenye'm entre els teus braços. Necessito sentir-te contra mi, recorrer la teva pell, ofegar la sed en els teus llavis. Perdre el control, sentir el teu cor entre els meus dits. Corre, vina ja, que em moro i no trobo les paraules. Deixa'm respirar al ritme dels teus suspirs, xiuxiuejar-te a l'orella paraules ansioses per sortir. Menjar-me els teus silencis, parlar-te amb la mirada mentres els carrers s'allunyen en cercles. Que el meu llac sigui tempesta sota un cel estripat. Mes mains ont faim de toi.