El que no et vaig dir

Em dius tot el que ja feia dies suposava. És desembre però el sol escalfa i em fa aclucar els ulls per mirar-te, què maca ets, penso, i maleït sigui l'univers. Em parles, i jo no t'escolto i sento entre els dits el desig d'estrènyer la teva tendresa entre els meus braços. Que ja sé que fa molt poc que ens coneixem, segueixo murmurant per mi, però tandebò em deixessis entreveure un boçinet més de tu. No sé què dir, parlo en veu alta, em tapo amb una mà els ulls per refugiar-me de la llum que ara em crema una mica massa. T'acaricio els cabells, què suaus, dic ben fluixet. Em dius que has de marxar, i començo a sentir el fred que em puja per les cames, et robo un petó. I marxo. Què maca ets i quina ràbia més sincera tot plegat. Vull un cafè amb llet, un més, siusplau.

En el baúl de los recuerdos

La boira , poc a poc, com si volgués entrar sense fer soroll, es va endinsant en mi. Primer els ulls, difuminant el paisatge desolat. Després el cervell, confonent tot el sistema, apagant la raó i barrejant cada petit i insignificant sentiment irracional.