PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES


dijous, 2 d’octubre de 2008

Aquella tarda estava molt nerviosa, haviem quedat a l’entrada, arribava 10 minuts d’hora, aixi que vaig decidir entrar al centre comercial i donar una volta. Vaig passar pels lavabos on em vaig refrescar la cara, allò era impossible, un somni fet realitat, el que sempre habia estat esperant. Ja casi era l’hora. Vaig sortir a fora, em vaig recolzar a una paret i vaig començar a comptar els segons, se’m feien eterns. De sobte, un noi alt, cabell negre despentinat i un gran somriure a la cara em va abraçar i va apropar la seva cara a la meva. Em vaig emportar un bon ensurt i de sobte el meu nerviosisme va icrementar, no podia pensar, sentir ni actuar, estava paralitzada. Ell es va anar a apropant poc a poc, feia una olor suau i tendre a la vegada, ara si hi penso, encara la recordo amb claredat. De sobte encara es va aproximar més i va estremer els seus llavis contra els meus, els va entreobrir una mica, va ser efímer, jo no em vaig moure ni un mil.limetre, el temps s’havia aturat, els seus llavis eren suaus i humits. Però jo, que ho havia somiat mil.lers de vegades, que feia molt temps que ho desitjava amb passió, no em vaig moure, vaig deixar els meus llavis quiets i tancats hermeticament. Ell es va apartar i em va mirar extranyat.
- Et passa algo? Et veig extranya.
- No, no. Només és que m’has sorprès i estic nerviosa.

Era tot mentida, no em sortien les paraules, vaig notar que les cames em tremolaven, no era com jo ho havia idealitzat, no havia sentit res, ni un calfred, ni repulsió, només una indiferència terriblement incomode.