Després de la pluja

M'aixeco del racó on fa temps em vaig aturar. Em trec les sabates, que em pesen, feixugues. I obrir els ulls, sentir la brisa, omplir-me d'aire i somriure a la vida.

I amb ganes de. Moltes.

Foc, serè i clar.

Encara recordo aquell primer petó, aquell primer t'estimo accidental i còmic, les hores en què abraçar-nos era simple respirar. Aquell tornar a casa després de tantes barreres i tant córrer sense mirar enrere. La distància, la teva absència que m'apropava més i més a tu. El meu cor serè i clar, obert de bat a bat deixant la brisa entrar. I el foc de la traïció que ha arrasat les meves entranyes. La porta s'ha quedat travada, serè i clar, tot s'encén, tot s'abrasa. M'empleno d'aquella certesa impertorbable, sento la brisa de la sabana acaronant la meva pell, cos i ànima s'han esberlat. Segueixes dins meu, m'adormo cada nit entre els teus braços.
Obro els ulls; estic sola, com cada nit. Sé que ja no és a mi a qui estimes.