Ingràvida

Només intento oblidar que em pesen les mirades, que les ànsies dormen plàcides i els mesos s'escolen entre somnis esquerdats. Una ficció en la penombra d'una sala massa gran, d'uns ulls que criden per menjar la llibertat, la utopia dels anys entre les comes i els punts finals. Sembla que la calma s'omple entre tempestes i el buit infinit s'engreixa entre les escletxes del que vaig deixar de ser. El precipici que s'obre entre les meves entranyes s'entortolliga i deixo de respirar, ja no em sento les mans, ja no puc deixar de cridar. Corro ingràvida en un univers sense estels, sense finestres, sense balls transfigurats. I les gotes de pluja em poseeixen amb la delicia del que plora per flotar, del que veu per no mirar. Gira't, estàs sola.

Lost

Vine, apropa't, estrenye'm entre els teus braços. Necessito sentir-te contra mi, recorrer la teva pell, ofegar la sed en els teus llavis. Perdre el control, sentir el teu cor entre els meus dits. Corre, vina ja, que em moro i no trobo les paraules. Deixa'm respirar al ritme dels teus suspirs, xiuxiuejar-te a l'orella paraules ansioses per sortir. Menjar-me els teus silencis, parlar-te amb la mirada mentres els carrers s'allunyen en cercles. Que el meu llac sigui tempesta sota un cel estripat. Mes mains ont faim de toi.