dissabte, 29 de gener del 2011
Ingràvida
Només intento oblidar que em pesen les mirades, que les ànsies dormen plàcides i els mesos s'escolen entre somnis esquerdats. Una ficció en la penombra d'una sala massa gran, d'uns ulls que criden per menjar la llibertat, la utopia dels anys entre les comes i els punts finals. Sembla que la calma s'omple entre tempestes i el buit infinit s'engreixa entre les escletxes del que vaig deixar de ser. El precipici que s'obre entre les meves entranyes s'entortolliga i deixo de respirar, ja no em sento les mans, ja no puc deixar de cridar. Corro ingràvida en un univers sense estels, sense finestres, sense balls transfigurats. I les gotes de pluja em poseeixen amb la delicia del que plora per flotar, del que veu per no mirar. Gira't, estàs sola.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada