No vull escriure, em fa por. La realitat, o potser la ficció, m'ofega lentament entre les seves mans. I ho fa sense avisar, apareix deixant enrere la dolçor del sol, la sal i el temps a les butxaques. Ho fa prenent-me el no fer res o fer-ho tot, que tant m'estimo, el meu més gran aliat o pitjor enemic. La suor em regalima, glaçada, per l'esquena, mentre contemplo la meva pròpia ombra lligant-me a la rutina, que em llença de cop a terra, despiatada, i m'ensenya de nou, en aquest bassal, els meus fantasmes més temuts.
Tandebò sigui ficció.
