Batecs

Batecs,
Batecs que tenen vida,
que emmarquen els meus sentiments,
fent que cada batec sigui una emoció,
una llagrima,
un somriure.
Batecs que si desapareixen,
ja no hi soc,
no existeixo,
no sento.
Batecs que si no hi son,
no soc res.




novembre 2007

Brisa de l’ànima

El mar salat
s'estavella
contra la roca.

Jo camino per la platja,
poc a poc sense pressa,
quasi sense esma.
El meu cor plora lentament.

Un record llunyà,
una olor, una melodia,
quin preu s'ha de pagar,
per veure't marxar ?

I ara corro descalça
per les roques,
els meus ulls criden.
La meva ànima s'esquinça.

Plou amb fúria,
quasi amb passió,
però no corre ni gota de brisa,
Ja no hi ets, no pots tornar.




28/10/2008

Música nocturna

Un home menut i calb esta assegut en una cadira davant d'un ordinador. Una llum tènue il.lumina la petita habitació i el fum d'un cigar mal apagat vaga per l'ambient. L'home es mou un mil.limetre i la cadira cruix. Encén la ràdio i comença a teclejar al ritme de la música. Li piquen els ulls, els frega amb la punta dels dits i els tanca un instant. La respiració va frenant suaument, li pesen les parpelles i badalla.
Llavors és quan sent que comença a ploure, suaument, sense pressa. Gira el cap i veu com les petites gotes transparents xoquen contra el vidre i rellisquen formant petits dibuixos asimètrics. De sobte la foscor inunda l'habitació i el soroll de la ràdio desapareix. S'aixeca de la cadira, que torna a cruixir, i s'apropa a la finestra.
Dirigeix suaument la ma cap al pom i l'obre. Una rafega de vent mullat entra cap a dins. L'home respira profundament i i sent l'olor a pluja. Obre els ulls i mira cap al cel: és de nit, no es veu ni un estel i els fanals del carrer il.luminen les petites gotes cristal·lines.
Torna a tancar els ulls i escolta els soroll de cada gota, cada esquitx, compassa la seva respiració i sent el seu cor bategar. La pluja s'intensifica i cauen gotes, moltes gotes, ràpid, molt ràpid. La seva ment, deixa de pensar i viatja suaument pels carrers de la ciutat que de seguida es transformen en un mar immens i obscur, com la gola del llop. Es llença a l'aigua i deixa de respirar, sent l'aigua freda a la pell, tan glaçada que crema, però la pell s'adorm i l'únic que l'impedeix nedar és el color negre de l'aigua.
Obre els ulls, ha deixat de ploure. De sobte, tal com ha marxat, la llum torna. Un calfred el recorre de dalt a baix i esternuda, una, dues i tres vegades. Inspira l'aire fred com si volgués engolir la nit i poc a poc, sense pressa, torna a tancar la finestra.
Un cop a dins, torna a seure a la cadira, que torna a cruixir, i posa les mans fredes sobre el teclat. Encén un cigar, fa una calada i el deixa consumir dins del cendrer. Prem el botó de la radio, i poc a poc, sense pressa, comença a teclejar.