Ella

Y vuelve. Abre la puerta, con cuidado, y pasa sin hacer ruido, con los pies descalzos. Me rodea con sus brazos largos y frios, y no me deja ir. Me abraza con delicadeza, siento su aliento en la nuca y me besa en el cuello. Luego, poco a poco, me anuda el corazón con una cadena de acero. Me duele, me oprime el pecho. Se me humedecen los ojos, y me besa las mejillas, sécandome las lagrimas. Me estiro en la cama entre sollozos, y ella, siempre fiel, se acurruca a mi lado, me acaricia el pelo y me fundo en sus caricias. Me atrapa entre jadeos y susurros, la siento dentro de mi, penetrándome, bebiéndome, dejándome exhausta. Y me duermo, con la soledad enredada entre las piernas, atada con fuerza al corazón.

24/04/2010

"Nit freda per ser abril"

No, ja no queden excuses. Ja puc deixar de pensar-te, recordar-te, sentir-te en cada racó dels carrerons estrets. M’assetjen les parets, M’assetjen les aceres buides i els bars plens de fum. I segueixes sent la font de les meves paraules, grises, consumides pel foc d’un març massa curt, per l’obsessió d’un somni esquerdat. Ja no hi ha res més a dir. Només la por que apareix rere cada record impregnat als carrers d’una ciutat, massa petita per tantes ferides obertes. El soroll dels klaxons que no deixa que et cridi demanant auxili. Només el pit que batega, que s’ofega entre llàgrimes d’autocompassió adolescent.

Nits buides, mirades fugaçes, el blanc de l’atracció sense fi sota un cel sense estels. Les flames, el desitj d’un cos fred. Només els impulsos, els cossos contra els cossos, la pell contra la pell. Només el desitj cec. Res més.

I ara m'amago rere els petons d'una nit d'abril. Rere els somriures mullats per la pluja i la certesa de l’oblit proper. Que ja sé que és primavera, que no tornarás i el meu pit batega foc en aquesta nit tant freda. Si, s’ha acabat, però no em menteixo; les parets segueixen al mateix lloc, i els carrers plens d’ombres, també.

24/04/2010

II

Un home vell, la pell marcada pel pas del temps, l'experiència impregnada als ulls. Assegut en una cadira davant d'un ordinador li pesen els anys. Una llum tènue il.lumina la petita habitació i el fum d'un cigar mal apagat vaga per l'aire. L'home es mou un mil.limetre i la cadira cruix. Encén la ràdio i comença a teclejar al ritme de la música. Li piquen els ulls, els frega amb la punta dels dits, i els tanca un instant. La respiració va frenant suaument, les parpelles baixen buscant la foscor, i badalla.

Llavors és quan sent que comença a ploure, poc a poc, sense pressa. Gira el cap i veu com les petites gotes transparents xoquen contra el vidre i rellisquen formant petits dibuixos asimètrics. De sobte el negre inunda l'habitació i el soroll de la ràdio desapareix. S'aixeca de la cadira, que torna a cruixir, i s'apropa a la finestra.

Dirigeix suaument la ma cap al pom i l'obre. Una rafega de vent mullat entra cap a dins. L'home respira profundament i i sent l'olor a pluja. Obre els ulls i mira cap al cel: és de nit, i el gris ha près el poder. No es veu ni un estel i els fanals del carrer il.luminen les petites gotes cristal·lines.

Torna a tancar els ulls i escolta el soroll de cada gota, cada esquitx, compassa la seva respiració i sent el seu cor bategar. La pluja s'intensifica i les gotes cauen una rere l'altre, en una cursa sense destí. La seva ment viatja suaument pels carrers de la ciutat que de seguida es transformen en un mar immens i obscur en l'infinit de les hores mullades. Es llença a l'aigua i deixa de respirar, sent el fred a la pell, tan glaçat que crema, sembla que s'ofega poc a poc.

Obre els ulls, ha deixat de ploure. De sobte, tal com ha marxat, la llum torna. Un calfred el recorre de dalt a baix. Inspira l'aire fred com si volgués engolir la nit i poc a poc, sense pressa, torna a tancar la finestra.

Un cop a dins, torna a seure a la cadira, que torna a cruixir, i posa les mans fredes sobre el teclat. Encén un cigar, fa una calada, llarga i profunda, com si en el fum hi busqués la profunditat del mar, del gris, del fred, de la pell viva,i el deixa consumir dins del cendrer. Prem el botó de la radio, i poc a poc, sense pressa, comença a teclejar.

Pero yo al menos puedo decir que SIENTO.

Viejo escalofrío

Acaricio esta hoja de papel buscando una salida, escarbando entre mis heridas. Salgo corriendo bajo la lluvia, huyendo del frío de las palabras. Que ya sé que no llueve, que ya sé que no estoy corriendo. Que retengo en mi interior el grito ahogado de la tristeza, del fin de todo aquello a lo que me agarro con desespero, clavando mis garras en la niebla de tus caricias, en el sueño de tu piel. Y no encuentro respuestas, y sigo en el suelo sangriento, iluminado tan solo por la luz tenue de esa vieja farola. Y sigo golpeando mi reflejo en el cristal, que sigue sin agrietarse, que sigue mostrando la misma imagen confusa de aquel recuerdo del mañana. Que aún soy ese perro fiel, perdido en un rincón, aúllando bajo las cenizas de aquel viento de primavera. Que aún me arde el cuerpo, y ya tengo tanto frío..

24/03/2010