PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES


dijous, 3 de juliol de 2014

focus

Ella és allà i l’estreny entre els seus braços enormes com si l’embolcallés amb una manta. Sent la seva escalfor i pensa, és com tornar a casa després d’un llarg viatge. Sona el despertador, amb aquell so infame, i l’arrenca del món dels somnis. Busca el mòbil a la tauleta de nit i comprova que no té cap missatge nou; s’incorpora. Asseguda a la penombra de la seva habitació, petita i desendreçada, respira amb dificultat, observant com es mou el seu cos cada cop que inspira i expira. Té la ment emboirada i els pensaments li creuen, fugaços, el cervell. Sent que es queda sense aire. I tanca els ulls, deixant que les parpelles baixin de mica en mica i la deixin plenament sola a la foscor. Sent que l’ànima, el cos sencer, intenten reptar-li per la gola. I a poc a poc, quasi imperceptiblement, aquests ulls tan secs s’humitegen. Té ganes de cridar, de deslliurar-se de tot el que l’arrossega cada dia, però aquí l’únic que sona és el batec irregular del cor. El cos pesa sobre els llençols rebregats, sota la pell sent cada solc.
S’incorpora. Deixa que els peus pengin a un costat del llit, el cap li pesa. Obre els ulls, i no veu res. Tot segueix a les fosques, però gradualment va discernint les formes que hi ha al seu voltant. L’escriptori ple de fulls, carpetes, roba bruta, la tassa de cafè del dia anterior i el cendrer que ja torna a ser ple. El terra ple de piles de diaris vells i aquell llibre que li van regalar fa dos nadals. S’aixeca, es desfà d’aquella samarreta tan gran, encara feia la seva olor, i es fica a la dutxa. Obre l’aigua i deixa que ragi. Seu a terra i tanca els ulls. Ja no hi és, ja no hi és, ja no hi és, es repeteix xiuxiuejant. I deixa que caigui l’aigua, que cada gota baixi serpejant la seva pell les vegades que calguin. I s’acaba l’aigua calenta. I comença a tremolar.

dimecres, 2 de juliol de 2014

Primat

Primat és el viatge que el meu pare em va prometre als divuit anys quan vaig aprovar la selectivitat. No havia estudiat perquè estava massa ocupada “intentant canviar el món”. Em va prometre que aniríem a veure els goril∙les de muntanya a Uganda. Ahir vaig fer vint-i-un anys i encara espero. Primat són els dos mesos que vaig passar a Namíbia entre babuïns, guepards i “guiris” voluntaris, com també ho són les cicatrius que em van deixar aquelles bèsties entranyables a la cama esquerra i al braç dret. Primat és el peluix que em va comprar la meva àvia Nuri aquella tarda. És el Floquet de neu,  i és el meu vell i oblidat somni de ser veterinària i viatjar per l’ Àfrica eternament.

dimarts, 1 de juliol de 2014

Sóc com...

Sóc com caminar per un camí llarg i ple de pols, una pols molt blava, que dóna la volta al món i m'entra en forma d'ocell daurat a la boca, i esclata en forma de focs artificials. Aquesta pols de mel em baixa lentament per la gola, estreta i acostumada a contraure's en forma de nus, i crema, i m'allibero. Les petites paraules voladores, les xifres que m'empaiten, i jo, que sóc lliure, que sóc el cel trencat, la lluïssor dels astres, la dansa dels arbres i del vent, Em moc, em quedo, cerco sensacions en un món corromput. Segueixo els instints que es remouen dins les meves entranyes verdes i ferotges. Sóc un ésser salvatge que gruny, que fuig dels seus fantasmes, dels miralls trencats, de les ànimes cansades. Comença a ploure i escolto com cada gota somriu i es fon en mi, en la terra, en el tot. Sóc i tinc el món sota els meus peus descalços, entre les meves mans incertes, en la meva energia. Sóc, i ara què?