PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES


dijous, 3 de juliol de 2014

focus

Ella és allà i l’estreny entre els seus braços enormes com si l’embolcallés amb una manta. Sent la seva escalfor i pensa, és com tornar a casa després d’un llarg viatge. Sona el despertador, amb aquell so infame, i l’arrenca del món dels somnis. Busca el mòbil a la tauleta de nit i comprova que no té cap missatge nou; s’incorpora. Asseguda a la penombra de la seva habitació, petita i desendreçada, respira amb dificultat, observant com es mou el seu cos cada cop que inspira i expira. Té la ment emboirada i els pensaments li creuen, fugaços, el cervell. Sent que es queda sense aire. I tanca els ulls, deixant que les parpelles baixin de mica en mica i la deixin plenament sola a la foscor. Sent que l’ànima, el cos sencer, intenten reptar-li per la gola. I a poc a poc, quasi imperceptiblement, aquests ulls tan secs s’humitegen. Té ganes de cridar, de deslliurar-se de tot el que l’arrossega cada dia, però aquí l’únic que sona és el batec irregular del cor. El cos pesa sobre els llençols rebregats, sota la pell sent cada solc.
S’incorpora. Deixa que els peus pengin a un costat del llit, el cap li pesa. Obre els ulls, i no veu res. Tot segueix a les fosques, però gradualment va discernint les formes que hi ha al seu voltant. L’escriptori ple de fulls, carpetes, roba bruta, la tassa de cafè del dia anterior i el cendrer que ja torna a ser ple. El terra ple de piles de diaris vells i aquell llibre que li van regalar fa dos nadals. S’aixeca, es desfà d’aquella samarreta tan gran, encara feia la seva olor, i es fica a la dutxa. Obre l’aigua i deixa que ragi. Seu a terra i tanca els ulls. Ja no hi és, ja no hi és, ja no hi és, es repeteix xiuxiuejant. I deixa que caigui l’aigua, que cada gota baixi serpejant la seva pell les vegades que calguin. I s’acaba l’aigua calenta. I comença a tremolar.