Absències

Què som sinó els esculls
amagats en aquella cova?
L'aigua es bressola, impassible,
i tu no hi ets
però seus al meu costat
i la mà em tremola
i cau una llàgrima
com li cau al cambrer nerviós
aquella gota de cafè al platet.

focus

Ella és allà i l’estreny entre els seus braços enormes com si l’embolcallés amb una manta. Sent la seva escalfor i pensa, és com tornar a casa després d’un llarg viatge. Sona el despertador, amb aquell so infame, i l’arrenca del món dels somnis. Busca el mòbil a la tauleta de nit i comprova que no té cap missatge nou; s’incorpora. Asseguda a la penombra de la seva habitació, petita i desendreçada, respira amb dificultat, observant com es mou el seu cos cada cop que inspira i expira. Té la ment emboirada i els pensaments li creuen, fugaços, el cervell. Sent que es queda sense aire. I tanca els ulls, deixant que les parpelles baixin de mica en mica i la deixin plenament sola a la foscor. Sent que l’ànima, el cos sencer, intenten reptar-li per la gola. I a poc a poc, quasi imperceptiblement, aquests ulls tan secs s’humitegen. Té ganes de cridar, de deslliurar-se de tot el que l’arrossega cada dia, però aquí l’únic que sona és el batec irregular del cor. El cos pesa sobre els llençols rebregats, sota la pell sent cada solc.
S’incorpora. Deixa que els peus pengin a un costat del llit, el cap li pesa. Obre els ulls, i no veu res. Tot segueix a les fosques, però gradualment va discernint les formes que hi ha al seu voltant. L’escriptori ple de fulls, carpetes, roba bruta, la tassa de cafè del dia anterior i el cendrer que ja torna a ser ple. El terra ple de piles de diaris vells i aquell llibre que li van regalar fa dos nadals. S’aixeca, es desfà d’aquella samarreta tan gran, encara feia la seva olor, i es fica a la dutxa. Obre l’aigua i deixa que ragi. Seu a terra i tanca els ulls. Ja no hi és, ja no hi és, ja no hi és, es repeteix xiuxiuejant. I deixa que caigui l’aigua, que cada gota baixi serpejant la seva pell les vegades que calguin. I s’acaba l’aigua calenta. I comença a tremolar.

Primat

Primat és el viatge que el meu pare em va prometre als divuit anys quan vaig aprovar la selectivitat. No havia estudiat perquè estava massa ocupada “intentant canviar el món”. Em va prometre que aniríem a veure els goril∙les de muntanya a Uganda. Ahir vaig fer vint-i-un anys i encara espero. Primat són els dos mesos que vaig passar a Namíbia entre babuïns, guepards i “guiris” voluntaris, com també ho són les cicatrius que em van deixar aquelles bèsties entranyables a la cama esquerra i al braç dret. Primat és el peluix que em va comprar la meva àvia Nuri aquella tarda. És el Floquet de neu,  i és el meu vell i oblidat somni de ser veterinària i viatjar per l’ Àfrica eternament.

Sóc com...

Sóc com caminar per un camí llarg i ple de pols, una pols molt blava, que dóna la volta al món i m'entra en forma d'ocell daurat a la boca, i esclata en forma de focs artificials. Aquesta pols de mel em baixa lentament per la gola, estreta i acostumada a contraure's en forma de nus, i crema, i m'allibero. Les petites paraules voladores, les xifres que m'empaiten, i jo, que sóc lliure, que sóc el cel trencat, la lluïssor dels astres, la dansa dels arbres i del vent, Em moc, em quedo, cerco sensacions en un món corromput. Segueixo els instints que es remouen dins les meves entranyes verdes i ferotges. Sóc un ésser salvatge que gruny, que fuig dels seus fantasmes, dels miralls trencats, de les ànimes cansades. Comença a ploure i escolto com cada gota somriu i es fon en mi, en la terra, en el tot. Sóc i tinc el món sota els meus peus descalços, entre les meves mans incertes, en la meva energia. Sóc, i ara què?

Enyor

Marxes i em dius que no em quedi aquí sense fer res.

I ja faig alguna cosa. T'enyoro, ens enyoro. 

Tot el que vam ser, tot el que hem perdut.

Enyoro el que mai no farem juntes, 

les carícies que ja no vindràn i que em persegueixen en somnis cada nit.

Et dic que no vull haver de viure't sense petons, ni mirades de tendresa.

Sense que quan esclatis a riure pugui besarte irresistiblement.

No vull que ens mirem i el dolor sigui l'unic que surti dels meus ulls, 

ni la tristesa dels teus.

Ni vull seguir sentin-te meva mentre tu sospires per uns altres llavis.

Ni que et quedis sense paraules cada vegada que t'obro el meu cor.

No m'agrada parlar i que no tinguis res a dir:

Em sento idiota.

Mes del que ja em sento de costum.

No m'agrada que estiguis amb ella. I t’ho dic sense metàfores ni grans paraules.

Que somriguis amb ella,

que et senti la pell,

que t'abraci,

que els vostres llavis es toquin.

Que et faci tremolar.

No, no m'agrada, em crema, m’incendia.

Enyoro la pau que sentia respirant entre els teus braços.

CLIC

I digues, què resta en aquest buit? Què resta en el no-res? La llum es filtra pel finestral de la biblioteca i les fulles d'un arbre dansen al ritme de la brisa primaveral. Dos dies, penso, dos dies en què tot és igual però tot ha canviat. Clic. Ja res no tornarà a ser com abans. L'aire que respiro és el mateix però ja no el sento així.
On dec ser? Em pregunto. Serà que pensem massa? Serà que no vivim en el nivell de realitat que ens pertoca? Clic. De nou el mateix so, sec, que ressona en cada neurona. Hi ha qui tecleja a l'ordinador, hi ha qui fulleja un llibre, hi ha qui s'adorm sobre els apunts. Són molts els sons que es poden escoltar en el silenci d'una biblioteca. Tot ha canviat. Sóc jo, aquí i ara, qui deixa impresa cada paraula en el paper.

Ja no és febrer

Els records em glaçen la sang, em falta el teu respall de dents, al calaix queda un buit on abans t’esperava el pijama i sóc incapaç de dormir al teu costat del llit.

No podré escriure’t mil versos. No podré callar més hores, ni creuar el buit que ens ofega. No podré vessar la tinta, aixecar els ulls i veure cendres on abans cremava el foc. Què ens queda? Digues, què ens resta? On són aquells petons que encara em falten? 

Vull tornar a fer-te cremar, vull que et quedis sense alè, que es trenqui el glaç que ara t’envolta i se’m clava sense pietat a la pell.

Torna, crido, torna que t’abraço i tot s’acaba. Però no et gires, però marxes sense mirar enrere. I jo em quedo immòbil, mirant com tot el que erem marxa amb tu, mirant com les flors es marceixen, com s’esborra el 28. Torna, crido i ja no em sents.