"I per allargar la tonteria (...)"

I ara, obres la porta, i marxes, deixant-me sola amb el meu egoïsme, amb el va i ve de les meves onades. Si, m'ho mereixo, però la meva pell vol que tornis. No sé si marxaré, però no em deixis. Sé que les meves paraules no fondrán el teu glaç, però les meves entranyes et reclamen a crits. No, ja no tinc forces, ets tan lluny i sóc tan dèbil.

Veste'n, però emporta't els teus "t'estimo", la teva màgia, i tot el que encara no conec de tu. I no pateixis, demà ja hauré marxat.

25/10/2010

(des)conèixer.

Et

vull

(des)conèixer

Vull perdre'm per tornar a trobar-me en tu, amb les teves paraules. Vull que la màgia torni a envaír cada una de les meves cèl.lules. I tremolar amb les galtes enceses i els músculs en tensió. I sentir-me viva entre els teus braços, mentre el món gira, i a mi m'és igual.

Em sento molt molt petita, i tinc por. Por d'estimar(te)

No puc seguir fugint, no vull seguir fugint. Que vinc, que marxo, que torno, que desapareixo. M'amago, m'acovardo.

I després: et penso.

19/10/2010

Should i stay or should i go ?

No. Vull. Veure't marxar..

M'he quedat al mig del camí, davant del cartell que diu "vine aquí" cap a la dreta, i "potser no cal que marxis del meu costat" a l'esquerra. Tinc el cos paralitzat, els sentits em tiben d'una mà i de l'altra i ja no em queda més remei que trencar-me, que tirar el cartell a terra, enterrar els calfreds, i tirar endevant.

Però, i què passa si no vull ?

I si jo ho vull tot ?

18/10/2010

Huracán

No me mires así, que cuando la tristeza llama a mi puerta, se me escapa la humanidad entre los poros. Voy a echarlo todo a perder, voy a saltar al precipicio de los sueños rotos. Para que engañarme? No soy más que un mar de dudas conducido por la gravedad. Me levanto cada día siendo un nuevo satélite perdido en el espacio.

Creo que me está ganando la locura. Cada mirada es un azote del viento en las costillas, cada caricia perdida me conduce a mi sucia oscuridad. Me da igual si mi ingenuidad te da asco, ya no soy más que mi sombra, una masa aturdida, ahogándose entre lagrimas y alcohol, eterna autocompasión. Personaje gris sacado de las más crudas novelas de autores malditos.

Venga, vete ya, apaga la luz y cierra la puerta. Yo me quedaré aquí como siempre. Esperando un milagro en forma de persona, de mirada luminosa, que me devuelva a la realidad. Que me saque de esta cuarta dimensión que no hace nada más que consumir mi tiempo y helarme poco a poco la sangre. Por favor, déjalo ya, yo cogeré un taxi y veré como te alejas entre las gotas de lluvia del retrovisor. Escribiré una novela de ficción, me apuntaré a yoga, dejaré el tabaco, las mujeres y el alcohol. Pero créeme, sé mentirme muy bien.

23/07/2010

Intro

Digues, qui sóc? Què hi faig aquí? No sé res, tot gira al meu voltant. Mires com m’arrossego per terra, gratant entre les pedres per buscar-me, per trobar-me. I em pregunto si això és viure, si algun dia sortiré de les tenebres. Deixa de mirar-me, no veuràs res, fa temps que ja no hi sóc. Fa temps que vaig fugir del desencant de les passions. On ets? Torna.. encara que sigui per cridar-me. I digues, qui som? Què fem sent blanc, sent negre, sent amor i ràbia i fum? Ja ho sé, no ho saps. Hauries de matar-me. Si, aquí només hi ha un lloc, i som dos, i tres, i més. Fins a infinit. Ser infinit en un sol cos, en una sola mirada. Ser llum, ombra, flama i riu. Existir.

Sóc teva,

somric, tremolo,

m'ofego.