Viatge al no-res

Comences a caminar per un camí llarg i ple de pols, una pols molt blava, que dona la volta al món i t'entra en forma d'ocell daurat a la boca, i esclata en forma de focs artificials. Aquesta pols de mel baixa lentament per la gola, estreta i acostumada a contraure's en forma de nus, i crema i t'alliberes. Les petites paraules voladores, les xifres que t'empaiten, i tu que ets lliure, que ets el cel trencat, la lluïssor dels astres, la dansa dels arbres i el vent, Et mous, et quedes, cerques sensacions en un món corromput. Segueixes els teus instints que es remouen entre les teves entranyes verdes i ferotges. Ets un ésser salvatge que gruny, que fuig dels seus fantasmes, dels miralls trencats, de les ànimes cansades. Comença a ploure i escoltes com cada gota somriu i es fon en tu, en la terra, en el tot. Ets i tens el món sota els teus peus descalços, entre les teves mans incertes, en la teva energia. Ets, i ara què ?

26/01/2010

Impotència.

Hi ha una noia asseguda en un banc. La gent passa i no li diu res, no sé en què deu pensar, ni si deu pensar, potser esta en "standby". Un grup de joves, asseguts en altres bancs o drets, en rotllana, riuen, parlen, s'expliquen els seus secrets, parlen de temes banals. La noia segueix en el seu banc, ningú la saluda, ningú hi para atenció, i si parla segurament acabaran rient, però no precisament amb ella. La noia veu un noi, li agrada i ell ho sap, s'apropa amb els seus amics i riuen d'ella, ella pensa que riuen amb ella, és massa innocent. I el pitjor és que ningú l'ajuda i quan dic ningú és NINGÚ. A més, l'odio. L'odio per ser com és i per ser com soc, l'odio per que no ho entenc o simplement perquè no vull entendre-ho. L'escridasso, l'insulto i marxo amb les llàgrimes als ulls. Encegada agafo tot el que trobo i ho llanço amb totes les meves forces. Els meus punys, impotents, es desfoguen, i em faig mal, i ploro en un racó, no sé si de ràbia o pena. Mai l'abraço ni la toco ni li dic paraules amables. És un

infern. Ser així, sentir-se un monstre sense sentiments, ser tot el que sempre he odiat.

2008

Regust amarg.

M'has trencat en mil bocins. M'has arrencat la pell a tires. He jugat amb foc i m'he quedat glaçada. M'he sentit als núvols. I ara, de sobte, soc a terra dessagnant-me sense pietat, sense esperança. Ja no et puc tocar, t'evapores sota els meus dits tremolosos. Ja no tinc dret a desitjar-te, i et desitjava tant. I sé que no ho volies, sé que quan et tenia, era cert, però ja és fosc. Jugant a estimar-te em vaig fer teva i ara que marxes, de sobte, em deixes amb el cor encongit, amb la impotència clavada als ulls i el teu record impregnat a la pell, amb les paraules lluitant per sortir però sense saber com. Vas arrivar, més aviat et vaig trobar, i em vas salvar de la foscor i el buit. I ara ja hi tornem a ser, torno a arxivar entre el desordre dels meus arxius, una història en blanc que s'ha acabat. Torno al caos del meu mon, torno a no ser o simplement, a ser ombra del que mai va ser.

Fin de nada

Volvía a estar en la misma trampa, en el mismo pozo, sentí que me ahogaba, que no aguantaría la falsedad de mi sonrisa. En la oscuridad escondí en mis manos la cara, y escuché detrás de la puerta. Oía gritos, silencio entre mascaras de arena. Y llegó ese momento que tan poco me importaba: Dong, una.. , Dong, dos.. Mi corazón empezó a latir con más fuerza entre tanta soledad. Dong.. seis.. De repente sentí que no sobreviviría a aquello. Ya no respondía de mis actos, empecé a caminar, crucé la puerta. Fuera no había nadie. De las ventanas emanaban gritos de jubilo. Nevaba y yo solo llevaba un jersey de algodón, pero no tenia frío. Parecía que una fuerza incontrolable se hubiese apoderado de mi. Seguía subiendo por la calle helada, no sé si estaba huyendo, o persiguiendo, pero no podía parar. Mis pies se hundían en la nieve con fuerza, tenia ganas de correr, de gritar. Pero no podía romper ese silencio irreconciliable con mi voz desgarrada. Seguí subiendo y cuando sentí que ya no podía más, me subí a un pequeño pero alto montículo, y extendí los brazos al cielo nublado. Yo en ese momento dejé de ser yo, dejé de existir, yo era el cielo gris de la noche, era la luna llena que luchaba por brillar en lo alto, era el río helado, era los arboles inquietos bajo la luz de la noche. Me dejé caer. Era la nieve bajo mi espalda, bajo mis piernas, bajo mi cabeza, bajo mis manos. Bajé la mirada, blanco sobre negro y gris. La niebla escondía todo rastro de presencia humana. Ya no había casas, no había luces, no había fin de nada. Solo yo y mi soledad, solo todo sin mi. Sentí que ese instante era eternamente efímero. Yo era todo. Pero volví a ese pozo en cuanto miré al reloj. Eran las 12:34. Bajé al infierno de nuevo. Caminaba calle abajo entre copos de nieve, crucé la puerta, crucé miradas inquisitivas. Y no pude más que sonreír a esas mascaras de arena, yo era todo, ellos eran ellos en su nada. Solté la carcajada más libre y sincera que jamás habréis oído, pero claro, que sabréis vosotros, solo sois vosotros con vuestro fin de todo. Yo soy todo con mi fin de nada.

4/01/2010