M'has trencat en mil bocins. M'has arrencat la pell a tires. He jugat amb foc i m'he quedat glaçada. M'he sentit als núvols. I ara, de sobte, soc a terra dessagnant-me sense pietat, sense esperança. Ja no et puc tocar, t'evapores sota els meus dits tremolosos. Ja no tinc dret a desitjar-te, i et desitjava tant. I sé que no ho volies, sé que quan et tenia, era cert, però ja és fosc. Jugant a estimar-te em vaig fer teva i ara que marxes, de sobte, em deixes amb el cor encongit, amb la impotència clavada als ulls i el teu record impregnat a la pell, amb les paraules lluitant per sortir però sense saber com. Vas arrivar, més aviat et vaig trobar, i em vas salvar de la foscor i el buit. I ara ja hi tornem a ser, torno a arxivar entre el desordre dels meus arxius, una història en blanc que s'ha acabat. Torno al caos del meu mon, torno a no ser o simplement, a ser ombra del que mai va ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada