PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES


dimarts, 9 de desembre de 2008

Resurrecció

El meu cor glaçat
va deixar de bategar.
Ara la teva mirada blava
em crema l’ànima;
tremolo.



9/12/2008

dilluns, 8 de desembre de 2008

Avia

El mar es mou suaument, les ones piquen contra la roca, el sol m’escalfa l’esquena, però hi falta alguna cosa. La brisa. No corre ni gota d’aire, tinc ansies de fondre’m amb l’aigua. I recordo el vent acaronant-me les galtes, fent volar els meus cabells, arrosagant-me endevant, fent-me seguir dia dia. Però ara ja no hi és, i se’m fa tan extrany que no hi siguis... Perquè hi falta una peça a la meva vida, un element que sempre ha estat aqui i ara ja no hi és, i aquesta peça ets tu, àvia. I no acabo d’entendre perquè has agut de marxar, aixi, de sobte, quasi sense avisar. I et trobaré tan a faltar.. I saps què és el pitjor de la mort ? Que encara que ho vulguis amb tota l’anima, no pots fer-hi res, no pots ajudar. I jo vull que tornis i m’abraçis i em diguis “tranquila soc aqui, no ploris, ja he tornat”. I ara un nus m’oprimeix l’estòmac i recordo tots els teus gestos, mirades i paraules i no puc evitar que una llagrima baixi galta avall. Però és que a més és tot tan estupidament llògic, tots hem de morir algun dia.. és llei de vida.
Sabies que vaig regar les teves plantes ? Però s’estan morint poc a poc. Potser també et troben a faltar.



dijous, 2 d’octubre de 2008

Aquella tarda estava molt nerviosa, haviem quedat a l’entrada, arribava 10 minuts d’hora, aixi que vaig decidir entrar al centre comercial i donar una volta. Vaig passar pels lavabos on em vaig refrescar la cara, allò era impossible, un somni fet realitat, el que sempre habia estat esperant. Ja casi era l’hora. Vaig sortir a fora, em vaig recolzar a una paret i vaig començar a comptar els segons, se’m feien eterns. De sobte, un noi alt, cabell negre despentinat i un gran somriure a la cara em va abraçar i va apropar la seva cara a la meva. Em vaig emportar un bon ensurt i de sobte el meu nerviosisme va icrementar, no podia pensar, sentir ni actuar, estava paralitzada. Ell es va anar a apropant poc a poc, feia una olor suau i tendre a la vegada, ara si hi penso, encara la recordo amb claredat. De sobte encara es va aproximar més i va estremer els seus llavis contra els meus, els va entreobrir una mica, va ser efímer, jo no em vaig moure ni un mil.limetre, el temps s’havia aturat, els seus llavis eren suaus i humits. Però jo, que ho havia somiat mil.lers de vegades, que feia molt temps que ho desitjava amb passió, no em vaig moure, vaig deixar els meus llavis quiets i tancats hermeticament. Ell es va apartar i em va mirar extranyat.
- Et passa algo? Et veig extranya.
- No, no. Només és que m’has sorprès i estic nerviosa.

Era tot mentida, no em sortien les paraules, vaig notar que les cames em tremolaven, no era com jo ho havia idealitzat, no havia sentit res, ni un calfred, ni repulsió, només una indiferència terriblement incomode.

dimecres, 17 de setembre de 2008

Et necessito com l'aire. Soc com un peix sense aigua, com un drogadicte sense droga, com un ocell sense ales, com un cantant sense veu i un mon sense colors. Quan no et tinc m'ofego i moro lentament, amb agonia, amb un dolor punyent.



No trobeu que és bonic i profund sentir això per algú?

Tantdebó...

dilluns, 26 de maig de 2008

Tristesa al deixar-ho tot enrere

Imagínate que hace miles de millones de años, cuand todo se creó, te encontraras en el umbral de este cuento y pudieras elegir si quieres nacer a una vida en este planeta. No sabrías ´cuándo vivirías, ni tampoco el tiempo que permanecerías aquí, pero de todos modos no serían más que unos cuantos años. Lo único que sabrías es que, si eliges entrar en el mundo, tendrías que despedirte y dejarlo todo algún día, cuando llegara el momento. Tal vez te causara mucha pena, porque muchos seres humanos opinana que la vida en este gran cuento es tan maravillosa que se les saltan las lágrimas con sólo pensar que se va a acabar.
¿Qué habrías elegido si una fuerza mayor te hubiera permitido elegir?
¿Habrías elegido vivir una vida en la tierra, larga o corta, dentro de cien mil o cien millones de años?
¿O te habrías negado a participar en el juego por no aceptar las reglas?

Jostein Gaarder "La joven de las naranjas"

dimecres, 16 d’abril de 2008

Impotencia?

Hi ha una noia asseguda en un banc. La gent passa i no li diu res, no sé en que deu pensar, ni si deu pensar, potser esta en "stanby". Hi ha grups de joves asseguts en altres bancs o drets, en rotllana, riuen, parlen, s'expliquen els seus secrets o tonteries. La noia segueix en el seu banc, ningu la saluda, ningu hi para atenció, i si parla segurament acabaran rient, pero no precisament amb ella. La noia veu un noi, li agrada i ell ho sap, s'apropa amb els seus amiguets i riuen d'ella, ella pensa que riuen amb ella, és massa inocent. I el pitjor es que ningu l'ajuda i quen dic ningu és NINGU. A més, l'odio. L'odio per ser com és i per ser com soc, l'odio per que no ho entenc o simplement perque no vull entendre-ho. L'escridasso, l'insulto i m'en vaig amb les llagrimes als ulls i ploro en un racó, no sé si de rabia impotencia o pena.

dijous, 6 de març de 2008

Ser

Aquests últims dies ja no sé qui soc, dubto, penso i recordo, però no ho sé. Penso en el que vaig ser i en el que soc i no veig diferències, però un abisme separa aquestes dues persones que son una. Potser tothom canvia, o soc jo la que és diferent, no ho sé, jo ja no sé res. I el pitjor és que ja no puc escriure com avans, les idees donen voltes i voltes però son borroses i no les capto. Intento expresar la meva confusio però no puc, i el temps passa massa rapid i massa lent. Vull parar el temps i pensar i descobrir i entendre, entendre qui sóc i perquè.

dimecres, 20 de febrer de 2008

Desapareixer

Estimar, odiar, plorar, riure, correr, patir, pensar, cantar, escoltar, ajudar.... Però de què serveix tot això si morirem, desapareixerem i quan soni l'ultim batec del nostre cor, tot s'extinguira i res haurà existit. Totes les esperançes, els somnis, les promeses es fondran... I només quedará un record en el cor d'algú que un dia també es parará.

dimecres, 13 de febrer de 2008

Cada cop que et veig, que somrius, que la teva mirada es creua amb la meva sento que m'explotará el cor però recordo que aquella mirada mai serà per mi, que mai sentiré la teva pell, que els teus llavis mai fregaran els meus. I s'em trenca el cor i m'ofego, m'ofego perque no vull, perque no puc, perque llagrimes de dolor rellisquen sobre les meves galtes sense poder-ho evitar.