Resurrecció

El meu cor glaçat
va deixar de bategar.
Ara la teva mirada blava
em crema l’ànima;
tremolo.



9/12/2008

Avia

El mar es mou suaument, les ones piquen contra la roca, el sol m’escalfa l’esquena, però hi falta alguna cosa. La brisa. No corre ni gota d’aire, tinc ansies de fondre’m amb l’aigua. I recordo el vent acaronant-me les galtes, fent volar els meus cabells, arrosagant-me endevant, fent-me seguir dia dia. Però ara ja no hi és, i se’m fa tan extrany que no hi siguis... Perquè hi falta una peça a la meva vida, un element que sempre ha estat aqui i ara ja no hi és, i aquesta peça ets tu, àvia. I no acabo d’entendre perquè has agut de marxar, aixi, de sobte, quasi sense avisar. I et trobaré tan a faltar.. I saps què és el pitjor de la mort ? Que encara que ho vulguis amb tota l’anima, no pots fer-hi res, no pots ajudar. I jo vull que tornis i m’abraçis i em diguis “tranquila soc aqui, no ploris, ja he tornat”. I ara un nus m’oprimeix l’estòmac i recordo tots els teus gestos, mirades i paraules i no puc evitar que una llagrima baixi galta avall. Però és que a més és tot tan estupidament llògic, tots hem de morir algun dia.. és llei de vida.
Sabies que vaig regar les teves plantes ? Però s’estan morint poc a poc. Potser també et troben a faltar.