Comences a caminar per un camí llarg i ple de pols, una pols molt blava, que dona la volta al món i t'entra en forma d'ocell daurat a la boca, i esclata en forma de focs artificials. Aquesta pols de mel baixa lentament per la gola, estreta i acostumada a contraure's en forma de nus, i crema i t'alliberes. Les petites paraules voladores, les xifres que t'empaiten, i tu que ets lliure, que ets el cel trencat, la lluïssor dels astres, la dansa dels arbres i el vent, Et mous, et quedes, cerques sensacions en un món corromput. Segueixes els teus instints que es remouen entre les teves entranyes verdes i ferotges. Ets un ésser salvatge que gruny, que fuig dels seus fantasmes, dels miralls trencats, de les ànimes cansades. Comença a ploure i escoltes com cada gota somriu i es fon en tu, en la terra, en el tot. Ets i tens el món sota els teus peus descalços, entre les teves mans incertes, en la teva energia. Ets, i ara què ?
26/01/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada