Record d'un dia de pluja

Recordo, recordo un dia. Era feliç. Tu erets al meu costat, somreies, m'agafaves la ma, i jo no tenia por. Caminavem, i el temps era dolç. Em sembla., em sembla que el nus que sentia a la gola.. era perque t'estimava. Si, t'estimava. Els teus ulls tenien una lluïssor.. i aquell calfred. I jo no tenia por. Et besava com qui respira, bevia dels teus llavis, i no em tremolaven les cames. Començava a ploure, i jo no tenia fred, plovia, i t’abraçava. I els teus llavis, jo els mirava sense por, i els teus ulls que se’m menjaven i jo que no em sentia petita. Recordo que les meves mans acariciaven els teus cabells sense tremolar, que podia caminar sense fer passes enrera. Et vaig agafar la ma amb decisió i vam seguir caminant sota la pluja, jo no tenia fred.També sé, també tinc molt clar i molt present, que aquell dia em vaig despertar.

18/12/2009

Tequila song

Asseguda a terra, contra la paret del meu amagatall, no puc deixar d’escoltar aquella cançó que tant vaig sentir, apujo el volum. La llum del sol ha deixat d’existir i estic a les fosques. Segueixo bevent d’aquest sofriment. I soc aquí en el fred de l’infern, cridant per un destí, per una raó, un perquè. Ja res té sentit i fujo. Em giro, no hi ets.

Et busco entre cadàvers putrefactes. Les mans tacades. La sang regalima lentament per tot el meu cos. Torno a beure, el meu pit batega foc, i s’ofega, m’abraço plorant a l’ampolla. Addicta al liquid dels teus sentits, somio que ets al meu costat, les teves paraules m’embolcallen, m’aïllen del glaç de l’hivern.La por se’m menja mica en mica. Encara hi ets, t’abraço amb totes les meves forces, t’acaricio els cabells, m’agafes la ma. Em sento petita, m’encongeixo, t’allunyes, no hi ets.

Obro els ulls, camino, pas rere pas, peu rere peu. M’aturo, tanco els ulls, el sol m’acaricia les galtes, somric.

Després de la foscor
torno a la vida.
Aixeco els peus
del terra ferm.
I sego les cadenes
que m'emboiren
poc a poc, com un verí
que no té pressa.
Volo ben amunt
de l'oceà.
Fins que caic
altre cop
arrossegada per el monstre
que m'assetja.
O potser sóc jo
que m'hi tiro de cap
deixant enrera
el foc dolç
del migdia.


20/10/2009

Camino, et gires.
I caic en un pou profund
d'aigua blava, salada.
I els ulls, i el blau.
I aquest blau
que m'atrapa
en el seu blau.


19/10/2009

Alades paraules
presoneres
d'aquest port
sense horitzons.
Busquen, desesperades,
ànimes perdudes
en un mar de llàgrimes.
Paraules que em salven,
lletres que plouen
en un desordre
conciliador.
I les pàgines buides
que es consumeixen
sota el crepitar
del seu
FOC.


28/09/2009

Vespre.

I de sobte, tot i que en el fons ja ho sabia, em sorprens, em fas teva, m'atrapes entre els teus braços. Em paralitzo, però cremo, m'evaporo. I tu em busques, i els meus batecs cada cop més ràpids. Segueixo sent de pedra, i tu aigua que em regalima pel coll amb tendresa. El mon desapareix i només sento el ritme de les meves emocions confoses, la calor del teu cos. I em segueixes buscant, poc a poc, com si fos de vidre. Vull fugir però aquí els únics que corren son els nostres cors, que segueixen colpejant amb força. Finalment dubtes, el temps s'atura, viatja entre nosaltres i et resignes, suaument, deixant-me un rastre humit i salat a la galta dreta. Marxo, encara sense respirar, i segueixo el meu camí, amb la mirada perduda, sense girar-me, l'ànima encongida i la gravetat aterradora que em reté en la boira d'aquest vespre.


3/11/2009

Foscor

Asseguda a la penombra de la teva habitació, petita i desendreçada, respires amb dificultat, observant com es mou el teu cos cada cop que inspires i expires. Tens la ment enboirada i els pensaments creuen, fugaços, el teu cervell. Sents que et quedes sense aire, però no tens ni portes ni finestres per fugir. I tanques suament els ulls, deixant que les parpelles baixin poc a poc i et deixin completament sola a la foscor. Sents que l’ànima, el cos sencer, intenta pujar i forma un nus a la gola. I poc a poc, casi imperceptiblement, aquests ulls, tant secs i plens de pols, s’humitegen. Tens ganes de cridar, d’expulsar tot el que et corromp, però aqui l’unic que sona és el batec irregular del teu cor. El teu cos pesa sobre els llençols vells i rebregats. Sota la pell sents cada plec, cada irregularitat. Sents que una escalfor s’apodera de tu com si fos verí. I agafes aire, molt aire, intentant oxigenar els teus pulmons reprimits des de fa tant temps. Però et segueixes ofegant, en silenci, veient com el temps passa. I tu segueixes tancada en una habitació fosca i sense sortida, presonera dels teus sentiments confusos. Ja no veus amb claredat la frontera entre el que ets i el que vols ser. Entre el que penses, el que sents i el que fas. Cada cop que veus una porta oberta, la tanques encegada per la llum de fora. I segueixes sentint el teu cos, que pesa sobre els llençols i crida llibertat. I la teva ment, en plena tempesta, s’ofega poc a poc.
T’incorpores poc a poc, deixes que els teus peus pengin a un costat del llit. De sobte el cap et pesa, obres els ulls, no veus res. Tot segeix a les fosques però, gradualment, vas perdent consciencia del teu cos. Encara no saps qui ets ni què vols, però et desfas dels llençols que tenies enganxats a la pell suada. Et despulles lentament, sabent que cada moviment et xucla part de la poca energia que et queda. Vas recolzant els genolls, les cuixes, l’abdomen, els braços, i finalment el front, al terra. El fred t’invaeix part per part, i ja no sents res, no respires, deixes d’existir. Fins que una presencia que ja havies oblidat, obre de cop la porta que tens al devant. I aquella calor sofocant, s’apodera de tu. Crides amb totes les teves forçes fins que et fas mal al coll, sents l’eco de les teves paraules, però l’ignores i segueixes cridant. La presencia tanca la porta i fuig com un corrent d’aire. Tornes a sentir que cada petit racó teu, crema. Una gota de suor baixa pel teu front. Observes l’esforç que ha de fer el teu cos per respirar. No t’arriva prou oxigen i tens ganes de plorar. Deixes de respirar i sents que el cos sencer et pesa, que es una clofolla que t’arrossega cap avall. Et cobreixes amb aquell llençol que tan odies. I la foscor torna, tot és negre. Ets la foscor, no ho pots evitar, ets presonera de la teva existència.

TU

Tu, tu i la teva presència. Ho omples tot només amb el fet d'existir, ets, i no ho puc canviar. Totes les dimensions, les galàxies, l'univers, la física, la química, les teories estúpides i no tan estúpides, tot, absolutament tot desapareix quan em trobo amb els teus ulls. Sempre és un hola i un adéu, però deixes aquell gust de boca que tant m'agrada, que em fa somriure sense cap mena de motiu lògic o comprensible, que fa que tremoli durant una mil·lèsima de segon. I aquests segons, aquests segons son màgia pura, i si, s'acaben, i si, deixo de somriure. Tu ets, ets tot, ets res, però el més important és que jo no soc. Jo no ho soc tot, jo soc res, o encara pitjor, simplement no soc. I algú és la teva màgia, algú és la teva vida, et fa somiar, flotar, somriure. I jo soc com un simple lector, ho visc tot, et visc a tu, però no puc escriure, no puc ni fer un dibuixet al marge. Aquest llibre, amb lletra rodona escrit a llapis, l’he robat, no és meu. Cap de les fines pàgines lleugerament arrugades és meva. Passo la punta dels dits lleugerament per la superficie rugosa de la coberta del llibre. Somric lleugerament, una llàgrima es precipita galta avall. I no soc jo, ets TU.

Perfums

Deixa de ploure,un raig de sol mig ofegat m'enlluerna. I surto i corro. Pujo a la bicicleta i començo a pedalar sense destí. I de sobte una olor. Si, una olor ,quasi bé imperceptible, em colpeja els sentits. Navego en les profunditats dels records i m'arriva. Olor a terra, a terra llunyana, olor a terra seca i rica, a gent, rialles, ulls foscos, pell colrada, olor a tanzània. Deixo de pedalar i sento el vent que em fereix les galtes. Tanco els ulls, els obro, m'amago del cel i em refugio a la terra. Però l'amarga pluja d'aquests darrers dies ha sembrat ombres de cel, no, més aviat miralls, miralls d'ànima. I giro cua, i pedalo. Pedalo i em cremen les cuixes, se m'asseca la gola. El fang es barreja amb les llàgrimes. I pedalo, pedalo cada cop amb mes fúria, sento batecs a cada racó del cos. Les paraules s'escolen entre els meus dits glaçats. I potser ja és massa tard. Potser les he perdut entre els bassals, potser el vent se les ha endut, o potser encara hi són. Potser simplement són llàgrimes de fang.

Constel.lacio

Jo era un estel sense destí,
i un dimecres a les fosques
et vaig trobar.
La teva escalfor,
la teva dolça mirada,
els teus petons sincers,
em van tornar
aquella serenor perduda.
Però la llum arriva,
I marxes cada dia,
deixant la porta oberta.
No entens que
necessito respirar del teu alè
per sobreviure?
Per no ofegar-me
en aquest mon de merda.


10/06/2009

Confusion never stops

Dont’t play with me. You’ll burn your face, your fingers, your arms, your stomach, your heart.. I’ll corrupt you, I’ll corrupt myself triying not to lose you, trying to burn ourselves in a fictitious love. Coming closer to you, YOU, who I think I may love. LOVE. I hate being by your side and feel DEFENDLESS. Because then what comes is CONFUSION. Maybe confusion is the clue, maybe i should stop thinking, i should start feeling, i wanna lose CONTROL, i wanna FEEL your skin through my fingers, caress those soft tempting lips, hug your soul. I wanna look through your eyes and whisper how much i love you. I wanna feel secure by your side, i want you to hold me in this world. But WHO are you? Who i WANT you to be?

Aquí, amb mi.

Mil punyals de gel
travessen aquest cor
que crema.
El dolor em devora
per dintre.
Gola seca,
llàgrimes congelades.
El mon m’esclafa
i tu no hi ets.
Brots d’impotència
recorren cada una
de les meves venes.
Existeix!
Deixa de ser
una ànima nocturna
intangible.
I agafa’m ben fort
i no em deixis,
mai.


21/05/08

Papallones

Fars de vaixells perduts
que es creuen,
es busquen
i es troben
i es fonen.
Mirades d’infinits
aromes,
de tactes esfereïdors
i d’esperances
ocultes.
Sensacions empresonades,
que fent-nos caure
pel precipici,
ens otorguen
l’efímera felicitat.


25/04/2009

Formigues

Observo el carrer
Encuriosida.
Gent que corre
amb mirades
tristes, grises.
Cares pàlides
color oliva.
Perden les hores
amb esperances,
moments efímers
insignificants.


25/04/2009

Tempesta silenciosa

Tu ets
la meva perdició.
I encara
que em xucles
la vida
gota a gota.
Sense tu m’ofego
i no puc i no vull
i no sé i no sento.
I t’odio i desitjo,
i em fereixes
i em mates
i et necessito.


4/05/2009

Verd

Alimentar-me
dels records,
omplir-me
amb esperances.
Imaginant
que torno,
que marxo,
que volo caient.
Que tu m’agafes
avans que em perdi.
I tot és verd.


22/04/2009

Oblit

Soc aquí
i oblidaré la pluja
que em va matar
fent-me viure.
Et seguiré tenint,
però et perdré
per sempre.
I obriré els ulls
que em vas tancar
suaument,
xiuxiuejant.


21/04/2009

Efímera felicitat

El televisor estava encès, tu estirat amb la mirada perduda. Vaig seure, tement trobar la teva mirada prohibida. Però el teu braç em va rodejar i un calfred em va recorrer de dalt a baix. El meu cap va anar caient fins arrivar al teu pit, les teves mans recorrien la meva esquena, intentant memoritzar-ne cada detall, i jo sentia els batecs del teu cor sota la meva galta encesa. La meva respiració es va anar acompassant fins que les nostres ànimes van ser una. El temps es va aturar deixant que fruïssim del nostre primer i últim instant de felicitat.

Ones de sorra

No puc deixar de pensar
en el que ens va unir,
ens va separar.
Som dos nòmades
perduts,
en un desert infinit.
Dues ànimes asimptotes
que no es troben,
no es separen.
Junts existim,
ignorant
que ens estimem,
destruint-nos
poc a poc.


16/04/2009

Oxigen perdut

Prats verds
com la teva ànima,
passen suaument
per un cor destrossat
de tant plorar,
i tant recordar.
Carícies i mirades
prohibides,
son el nostre darrer miratge.
I dues ànimes
perdudes,
busquen el seu camí
en un mon estrany.
Ofegant-se a cada pas.


15/04/2009

Desapareixer

Estimar, odiar,
Riure i plorar,
correr, patir i pensar,
cantar, escoltar i ajudar.
Però de què serveix tot això,
si morirem, desapareixerem,
i quan ressoni l'ultim batec del nostre cor,
tot s'extinguira i res haurà existit.
Totes les esperançes,
els somnis i les promeses,
es fondran.
I només quedará,
un record en el cor d'algú,
que un dia també es parará.


20/02/2008

Anima cansada

Una classe, una pissarra, un professor, alumnes mig adormits o xiuxiuejant. Em recolzo sobre la taula, clavo la mirada a un lloc qualsevol, jugo amb el llapis fent-lo girar. Passa el temps, viro el cap suaument cap a la finestra, apareixes tu. Mirades que es creuen es troben i es fonen. I el cor reacciona duplicant la velocitat del batec, el color em puja a les galtes i sento aquella emoció irreprimible. Es com un joc, em moro per veure't, trobar-me amb la teva mirada es el premi mes preuat, potser, no, segurament, sortiré perdent, decebuda, feta pols. Però m'agrada sentir aquest nus a la gola, em dona noves forces per seguir endavant. I seguiré desitjant la teva mirada fins ves a saber quan. I quan marxes el nerviosisme marxa, el cor torna a bategar a velocitat normal, el color desapareix, el fred recorre les meves venes poc a poc, i un suau i lleuger sospir s'escapa de la meva ànima. Amor platònic adolescent estupid, això és el que ets, res més, no és pas profund ni dolorós, ja no desitjo els llavis de ningú...

Avui t'has endut el meu fred

Asseguda sobre
la teva vella cadira,
el teu record em crida.
Una llàgrima cau desolada.
Però el teu somriure apareix,
càlid, transparent.
I quan marxes, t'emportes
tancat dins del cor,
el meu hivern glaçial.


1/04/2009

Bona nit em dic

Versió original:


Bona nit amb dic

Bona nit amb dic
Dins la foscor
però bé jo estic
però no i a ploror
no i a negror
m'ancanta dormir


29/11/2002

Despres de la batalla

Ai las, després de la batalla!
Tot són morts, sangi i ferides,
Ai las!
Després de la batalla tot és fosc,
sec i malalt.
Però quan s'aixeca el sol,
de sobte els morts són noves fulles,
la sang en roser es converteix,
i les ferides es tanquen tot florint.
I quan s'aixeca el sol,
la foscor ara és claror,
brota el que era sec
i es guareixen els malalts.
Perquè després de cada batalla,
una nova flor surgeix.



Sant Jordi 2006

Gota efimera

S'evapora el temps,
com gotes de pluja
sobre l'asfalt.
I amb pensament obscurs
vas decaient poc a poc.
I aixi vas consumint la vida,
entre agonies i plors
de desesperació impotent.



17/03/2009

Dolor

Una gota rellisca suaument
per una galta freda.
És humida, salada.
és una llagrima de dolor.
La llagrima cau,
s'esvaeix, però
el dolor encara hi és.




Algun dia de pluja de l'any 2007

Batecs

Batecs,
Batecs que tenen vida,
que emmarquen els meus sentiments,
fent que cada batec sigui una emoció,
una llagrima,
un somriure.
Batecs que si desapareixen,
ja no hi soc,
no existeixo,
no sento.
Batecs que si no hi son,
no soc res.




novembre 2007

Brisa de l’ànima

El mar salat
s'estavella
contra la roca.

Jo camino per la platja,
poc a poc sense pressa,
quasi sense esma.
El meu cor plora lentament.

Un record llunyà,
una olor, una melodia,
quin preu s'ha de pagar,
per veure't marxar ?

I ara corro descalça
per les roques,
els meus ulls criden.
La meva ànima s'esquinça.

Plou amb fúria,
quasi amb passió,
però no corre ni gota de brisa,
Ja no hi ets, no pots tornar.




28/10/2008

Música nocturna

Un home menut i calb esta assegut en una cadira davant d'un ordinador. Una llum tènue il.lumina la petita habitació i el fum d'un cigar mal apagat vaga per l'ambient. L'home es mou un mil.limetre i la cadira cruix. Encén la ràdio i comença a teclejar al ritme de la música. Li piquen els ulls, els frega amb la punta dels dits i els tanca un instant. La respiració va frenant suaument, li pesen les parpelles i badalla.
Llavors és quan sent que comença a ploure, suaument, sense pressa. Gira el cap i veu com les petites gotes transparents xoquen contra el vidre i rellisquen formant petits dibuixos asimètrics. De sobte la foscor inunda l'habitació i el soroll de la ràdio desapareix. S'aixeca de la cadira, que torna a cruixir, i s'apropa a la finestra.
Dirigeix suaument la ma cap al pom i l'obre. Una rafega de vent mullat entra cap a dins. L'home respira profundament i i sent l'olor a pluja. Obre els ulls i mira cap al cel: és de nit, no es veu ni un estel i els fanals del carrer il.luminen les petites gotes cristal·lines.
Torna a tancar els ulls i escolta els soroll de cada gota, cada esquitx, compassa la seva respiració i sent el seu cor bategar. La pluja s'intensifica i cauen gotes, moltes gotes, ràpid, molt ràpid. La seva ment, deixa de pensar i viatja suaument pels carrers de la ciutat que de seguida es transformen en un mar immens i obscur, com la gola del llop. Es llença a l'aigua i deixa de respirar, sent l'aigua freda a la pell, tan glaçada que crema, però la pell s'adorm i l'únic que l'impedeix nedar és el color negre de l'aigua.
Obre els ulls, ha deixat de ploure. De sobte, tal com ha marxat, la llum torna. Un calfred el recorre de dalt a baix i esternuda, una, dues i tres vegades. Inspira l'aire fred com si volgués engolir la nit i poc a poc, sense pressa, torna a tancar la finestra.
Un cop a dins, torna a seure a la cadira, que torna a cruixir, i posa les mans fredes sobre el teclat. Encén un cigar, fa una calada i el deixa consumir dins del cendrer. Prem el botó de la radio, i poc a poc, sense pressa, comença a teclejar.