PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES


dijous, 24 de setembre de 2009

Foscor

Asseguda a la penombra de la teva habitació, petita i desendreçada, respires amb dificultat, observant com es mou el teu cos cada cop que inspires i expires. Tens la ment enboirada i els pensaments creuen, fugaços, el teu cervell. Sents que et quedes sense aire, però no tens ni portes ni finestres per fugir. I tanques suament els ulls, deixant que les parpelles baixin poc a poc i et deixin completament sola a la foscor. Sents que l’ànima, el cos sencer, intenta pujar i forma un nus a la gola. I poc a poc, casi imperceptiblement, aquests ulls, tant secs i plens de pols, s’humitegen. Tens ganes de cridar, d’expulsar tot el que et corromp, però aqui l’unic que sona és el batec irregular del teu cor. El teu cos pesa sobre els llençols vells i rebregats. Sota la pell sents cada plec, cada irregularitat. Sents que una escalfor s’apodera de tu com si fos verí. I agafes aire, molt aire, intentant oxigenar els teus pulmons reprimits des de fa tant temps. Però et segueixes ofegant, en silenci, veient com el temps passa. I tu segueixes tancada en una habitació fosca i sense sortida, presonera dels teus sentiments confusos. Ja no veus amb claredat la frontera entre el que ets i el que vols ser. Entre el que penses, el que sents i el que fas. Cada cop que veus una porta oberta, la tanques encegada per la llum de fora. I segueixes sentint el teu cos, que pesa sobre els llençols i crida llibertat. I la teva ment, en plena tempesta, s’ofega poc a poc.
T’incorpores poc a poc, deixes que els teus peus pengin a un costat del llit. De sobte el cap et pesa, obres els ulls, no veus res. Tot segeix a les fosques però, gradualment, vas perdent consciencia del teu cos. Encara no saps qui ets ni què vols, però et desfas dels llençols que tenies enganxats a la pell suada. Et despulles lentament, sabent que cada moviment et xucla part de la poca energia que et queda. Vas recolzant els genolls, les cuixes, l’abdomen, els braços, i finalment el front, al terra. El fred t’invaeix part per part, i ja no sents res, no respires, deixes d’existir. Fins que una presencia que ja havies oblidat, obre de cop la porta que tens al devant. I aquella calor sofocant, s’apodera de tu. Crides amb totes les teves forçes fins que et fas mal al coll, sents l’eco de les teves paraules, però l’ignores i segueixes cridant. La presencia tanca la porta i fuig com un corrent d’aire. Tornes a sentir que cada petit racó teu, crema. Una gota de suor baixa pel teu front. Observes l’esforç que ha de fer el teu cos per respirar. No t’arriva prou oxigen i tens ganes de plorar. Deixes de respirar i sents que el cos sencer et pesa, que es una clofolla que t’arrossega cap avall. Et cobreixes amb aquell llençol que tan odies. I la foscor torna, tot és negre. Ets la foscor, no ho pots evitar, ets presonera de la teva existència.

1 comentari:

Anònim ha dit...

m'encanta alba, ho saps!
ia vueràs que la sanchez et dirà que és un bon text. estic pensant de fer.me un blogspot, però dubto... ho parlem dimarts? tinc ganes de que arribi dimarts.
passa.ho bé a la masia, t'estim!


-paula