I de sobte, tot i que en el fons ja ho sabia, em sorprens, em fas teva, m'atrapes entre els teus braços. Em paralitzo, però cremo, m'evaporo. I tu em busques, i els meus batecs cada cop més ràpids. Segueixo sent de pedra, i tu aigua que em regalima pel coll amb tendresa. El mon desapareix i només sento el ritme de les meves emocions confoses, la calor del teu cos. I em segueixes buscant, poc a poc, com si fos de vidre. Vull fugir però aquí els únics que corren son els nostres cors, que segueixen colpejant amb força. Finalment dubtes, el temps s'atura, viatja entre nosaltres i et resignes, suaument, deixant-me un rastre humit i salat a la galta dreta. Marxo, encara sense respirar, i segueixo el meu camí, amb la mirada perduda, sense girar-me, l'ànima encongida i la gravetat aterradora que em reté en la boira d'aquest vespre.
3/11/2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada