Asseguda a terra, contra la paret del meu amagatall, no puc deixar d’escoltar aquella cançó que tant vaig sentir, apujo el volum. La llum del sol ha deixat d’existir i estic a les fosques. Segueixo bevent d’aquest sofriment. I soc aquí en el fred de l’infern, cridant per un destí, per una raó, un perquè. Ja res té sentit i fujo. Em giro, no hi ets.
Et busco entre cadàvers putrefactes. Les mans tacades. La sang regalima lentament per tot el meu cos. Torno a beure, el meu pit batega foc, i s’ofega, m’abraço plorant a l’ampolla. Addicta al liquid dels teus sentits, somio que ets al meu costat, les teves paraules m’embolcallen, m’aïllen del glaç de l’hivern.La por se’m menja mica en mica. Encara hi ets, t’abraço amb totes les meves forces, t’acaricio els cabells, m’agafes la ma. Em sento petita, m’encongeixo, t’allunyes, no hi ets.
Obro els ulls, camino, pas rere pas, peu rere peu. M’aturo, tanco els ulls, el sol m’acaricia les galtes, somric.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada