Jo era un estel sense destí,
i un dimecres a les fosques
et vaig trobar.
La teva escalfor,
la teva dolça mirada,
els teus petons sincers,
em van tornar
aquella serenor perduda.
Però la llum arriva,
I marxes cada dia,
deixant la porta oberta.
No entens que
necessito respirar del teu alè
per sobreviure?
Per no ofegar-me
en aquest mon de merda.
10/06/2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada