Anima cansada

Una classe, una pissarra, un professor, alumnes mig adormits o xiuxiuejant. Em recolzo sobre la taula, clavo la mirada a un lloc qualsevol, jugo amb el llapis fent-lo girar. Passa el temps, viro el cap suaument cap a la finestra, apareixes tu. Mirades que es creuen es troben i es fonen. I el cor reacciona duplicant la velocitat del batec, el color em puja a les galtes i sento aquella emoció irreprimible. Es com un joc, em moro per veure't, trobar-me amb la teva mirada es el premi mes preuat, potser, no, segurament, sortiré perdent, decebuda, feta pols. Però m'agrada sentir aquest nus a la gola, em dona noves forces per seguir endavant. I seguiré desitjant la teva mirada fins ves a saber quan. I quan marxes el nerviosisme marxa, el cor torna a bategar a velocitat normal, el color desapareix, el fred recorre les meves venes poc a poc, i un suau i lleuger sospir s'escapa de la meva ànima. Amor platònic adolescent estupid, això és el que ets, res més, no és pas profund ni dolorós, ja no desitjo els llavis de ningú...