Sóc com caminar per un camí llarg i ple de pols, una pols molt blava, que dóna la volta al món i m'entra en forma d'ocell daurat a la boca, i esclata en forma de focs artificials. Aquesta pols de mel em baixa lentament per la gola, estreta i acostumada a contraure's en forma de nus, i crema, i m'allibero. Les petites paraules voladores, les xifres que m'empaiten, i jo, que sóc lliure, que sóc el cel trencat, la lluïssor dels astres, la dansa dels arbres i del vent, Em moc, em quedo, cerco sensacions en un món corromput. Segueixo els instints que es remouen dins les meves entranyes verdes i ferotges. Sóc un ésser salvatge que gruny, que fuig dels seus fantasmes, dels miralls trencats, de les ànimes cansades. Comença a ploure i escolto com cada gota somriu i es fon en mi, en la terra, en el tot. Sóc i tinc el món sota els meus peus descalços, entre les meves mans incertes, en la meva energia. Sóc, i ara què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada