Indret, paratge, punt.

Espera, amb calma, la tempesta que s'aproxima, poc a poc però amb constància. Oblida per un moment les mil primaveres que porta escrites sota la pell. Ja no hi ha res a fer, el camí està traçat. No resta cap silenci entre les marees; els suspirs s'allunyen, inherents, i no hi ha res més a dir. Un seguit de buits descansen en un racó sobre la sorra humida. Una ombra s'estira llànguida entre paraules que ja no diuen res. Xiuxiueja un i altre cop l'evidència que ningú no vol escoltar. La propera vegada tornarà a saltar; i és que ni tan sols la vida té un perquè.