I febrer altra vegada.

Ja no recordava el que era caure al precipici sense mentides ni veritats. Només el batec del meu cor que perdura enmig de la boira dels teus ulls. Digues, què hi faig aqui ? M'he aturat a l'estació i el tren no sé si es queda o si se'n va. I jo mentrestant m'estiro i veig els dies passar, un rere l'altre, i m'ofego entre les vies i no puc i marxo i torno i salto i caic, i les raons m'empenyen cap al buit. És de nit, la lluna m'observa entre records, tot és fosc, no em sento el cos, només el meu batec que et crida et busca m'atrapa. Tanco els ulls i somric, la por em persegueix com un gos rabiós i jo no puc deixar de córrer. Com deixar escapar un silenci després de tant soroll ?

Vine.