No vaig poder salvar-nos, vam naufragar; marxo un i altre cop sense mirar enrere, amb la impotència clavada a la pell. I al meu cap sonen les paraules que ja mai no em veuràs xiuxiuejar. Ja no queden ni les cendres i és que els somnis em regalimen entre les mans. Serà millor aixi, potser que començi a caminar i deixi anar la ploma que duc reclosa al puny.
Torna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada