Gràcies pel somni d'ahir. Avui, per primer cop des que vaig marxar corrents, deixaré que m'abracis mentre dorms entre altres braços. Sentir la teva pell, els teus llavis, els teus somriures, és com tornar a casa, com omplir-me de calidesa després d'un llarg hivern. Vaig prometre que no tornaria a escriure't, però m'estic adonant que no hauria de prometre mai res. M'agradaria saber que pintaré mil cartes entre les dunes i els estels, però la por és la meva ombra i em guien els meus batecs. Ho tinc prohibit; espera'm, espera'm... t'ho suplico. No et puc prometre res, però guarda'm en un racó com jo he fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada