Sento que no aguanto un dia més, que no puc seguir callant tot el que sento, que si segueixo així explotaré. Que tu insisteixes a buscar tot el que ens separa mentre jo aguanto amb compte el que ens uneix, que tu em demanes que no senti, que no parli, que no pensi, i jo no demano res. O si, potser si, jo et demano que no tinguis por, que no t'espantis si t'estimo, que m'abracis ben fort i oblidis el món, oblidis el demà. Que no ho veus ? Que la teva olor em persegueix a les nits, quan estic sola, buida dels teus petons, morta de por per el que la teva mirada no pot callar. Que em moro per dir-te: sigues valenta, sé que no és questió de triar, però tria'm a mi. Però no sóc capaç i tinc fred. Tinc molt fred i se'm glacen els dits mentre una llàgrima rellisca covarda per la galta. I que no ploro per tu, que ploro per mi, per idiota.
2 comentaris:
ai... m'he reconegut en les tevs paraules, a mi, uns quans anys enrere...
concec aquesta sensació... però no perdis mai l'esperança d'acord?
segueix sent així de valenta!!
Per idiotes.
Que és un mal compartit.
Publica un comentari a l'entrada