PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES


dimarts, 18 de maig de 2010

Entre les costelles

I segueix, i no para. Hi torna un i altre cop, com un disc que repeteix la cançó una vegada rere l’altra. Se t’encongeix l’estomac, se’t fa un nus a la gola i cada paraula és un punyal que se’t clava a l’esquena. Crides. Prou! Et fan callar, com si tu fossis la culpable, i et criden, i t’encongeixes. No para, i et sagna l’esquena i el monstre lluita per sortir per entre les teves costelles, et cremen les galtes. I vols que pari i vols que calli i vols deixar de sentir com repeteix sense pausa tots les vegades que el monstre ha sortit a escena. I de sobte ja et trobes amb el peu impactant contra un taburet de plàstic, que queda estès davant teu. T’agafes a la tovallola que penja al lavabo i ofegues les llàgrimes i els crits. Et deixes lliscar suaument a terra i et cobreixes el cap, refugian-te en la foscor. I et quedes amb els ulls mullats i una tovallola protegin-te de no saps ben bé què, pensant que el món s’acaba i que no trobarás mai la sortida d’aquesta gàbia de bojos.

18/05/2010

1 comentari:

Meike ha dit...

No t'ofeguis. Crida, crida, crida!

Que et senti des d'aqui!!!!