PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES PARAULES


dissabte, 13 de febrer de 2010

Crido al vent

Diuen que viure és néixer i morir. Però el que ignoren és que això és sobreviure, és néixer, créixer, i deixar-se endur per la corrent. Fer el que els altres esperen de tu. Exigència, esforç, somriures hipòcrites. Ningú no pot entendre, ningú no vol entendre, que jo no vull estudiar com els capitalistes, no vull treballar per guanyar-me un sou i retirar-me al 67 anys i llavors començar a fruïr del temps. Vull viure cada segon intensament, fent el que em fassi feliç. Això vull, viure intensament, al límit, encara que sigui al límit de la bojeria, de les lleis socials. Nedar contracorrent . Fugir ben lluny d'una societat que m'esclafa, que m'ofega, que em redueix al no-res. Que em diguin boja si volen, que m'insultin, em renyin, m'escridassin, em critiquin! M'és igual perquè cada dia que passa, com més obro els ulls, menys arrels tinc que em retinguin en el fang. No poden entendre que sóc un ésser viu, que no em poden frenar i que la meva vida és meva perquè soc jo. Són cecs, són educats per donar el millor d'ells mateixos a la societat, són educats per buidar-se. Però jo em vull omplir.
I si, podria fer-ho, podria marxar corrents ara mateix i no tornar. Però ho admeto, no tinc prou valor com per fer-ho. No tinc prou valor per viure la meva vida. Per ser jo.


13/02/2010

1 comentari:

Tramuntana ha dit...

però poc a poc, no? potser no cal fugir ara...



m'enviaràs postals des de l'Àfrica?