Si, agafes el paraigues de l’armari de l’entrada i surts de casa, baixant les escales de tres en tres i per poc no caus, però somrius. Obres la porta esperant la olor a pluja amb impaciència. Ja ets al carrer i plou a bots i barrals, el cel és gris i regna el silenci de l’aigua. Ja no saps perquè has agafat el paraigues si a tu t’encanta mullar-te sota la pluja. De fet, no has agafat cap paraigues perque no sabies que plouria.. Ja ets a la cantonada però en comptes de tombar a la dreta, segueixes carrer avall. Perquè avui has decidit que aquests carrers plens de monstres esgarrifosos, ja no et farán fugir corrents, Bé, si ens hi fixem, veurem que en realitat si que has girat a la dreta i que no tens ganes de recordar que sempre recordes els mil instants en els mil racons del teu barri. Però avui ja és 10 de juny i no ha plogut i vas per la dreta amb el sol acaronan-te les galtes i simplement penses que ja no vols pensar. I qui ha dit que al mes de juny no plogui? Saps que fa dos dies que no surt el sol, no tinguis por, l’univers és dins teu. No has agafat el paraigues i ets a l’autobús, passant per aquell carrer, ple d’aquells vells petons i aquelles caricies. Veus el carrer, sents el fred del mes de març i penses que cada dia fa menys mal recordar. Però també saps, que avui és una nit de juny, que fa una setmana que no agafes l’autobús, que ahir plovia, i que ara ets aquí, a les fosques, escrivint que ja no et fa mal recordar. I penses que ja no vols pensar.
11/06/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada