Si fós insomni

La ferida segueix intacte. No respira, no sagna, però és allà, sota la teva pell colrada pel sol. L’engranatge no tornarà a girar fins que tu ho decideixis. Ningú no et pot salvar. La ferida és només teva, tu vas decidir obrir-la. Recordes el plaer de la navalla passejant-se, gràcil, sobre el teu pit nu. Guardes amb cura l’últim record que et queda; un dolor amarg que se t’abraça a les nits i et xiuxiueja a cau d’orella.

No és un asterisc, és un punt i coma.

Un asterisc sense paraules

*

Tercer abril

No vaig poder salvar-nos, vam naufragar; marxo un i altre cop sense mirar enrere, amb la impotència clavada a la pell. I al meu cap sonen les paraules que ja mai no em veuràs xiuxiuejar. Ja no queden ni les cendres i és que els somnis em regalimen entre les mans. Serà millor aixi, potser que començi a caminar i deixi anar la ploma que duc reclosa al puny.
Torna.

Pols

T'adones que ja no es tracta només de la necessitat de fixar aquestes paraules. El somni es repeteix; veus la llum, la porta es tanca, la llum que és ombra i la teva ombra que segueix rere les teves passes. Tot canvia però la pedra sempre és pedra i la ploma segueix sagnant sobre el paper.

Tornar a casa

Gràcies pel somni d'ahir. Avui, per primer cop des que vaig marxar corrents, deixaré que m'abracis mentre dorms entre altres braços. Sentir la teva pell, els teus llavis, els teus somriures, és com tornar a casa, com omplir-me de calidesa després d'un llarg hivern. Vaig prometre que no tornaria a escriure't, però m'estic adonant que no hauria de prometre mai res. M'agradaria saber que pintaré mil cartes entre les dunes i els estels, però la por és la meva ombra i em guien els meus batecs. Ho tinc prohibit; espera'm, espera'm... t'ho suplico. No et puc prometre res, però guarda'm en un racó com jo he fet.

Tirita(r)

Aquí estoy, enfrentándome al paso letal del tiempo, viendo como las gotas de lluvia resbalan por el cristal. Cambiar ya no es suficiente; se me caen las tiritas baratas que hace tiempo me hicieron brillar con tanta fuerza. Nunca había sido tan difícil abrir los ojos. Te espero, pero no cómo quien espera su tren en el andén, aquí los horarios naufragan entre aguas inquietas. Miro a la vía a través de la ventana y me acomodo.
Tengo para largo, sé que no vendrás. Y escribir ya no me vale.

Inconexiones

 Había una vez, en un país muy cercano, una chica muy asustada que en otoño no podía seguir adelante y se quedaba quietecita en un rincón esperando a que tal vez alguien la salvara. Gastaba sus días vagando por las calles de su ciudad desnuda, mientras su piel se mojaba por la lluvia. Las horas correteaban grises entre sus manos y ella sabía que naufragaría en ese mar de suspiros. Pero llegó el invierno y un día subió hasta lo mas alto de una montaña y se quedó sola. Allí, estirada en la nieve vio cómo el sol se marchaba, tiñendo el cielo de colores púrpuras. Fue entonces cuándo supo que sólo ella podía salvarse. Se alzó entre las tinieblas y gritó hacía las estrellas hasta extenuar su voz.

A veces sólo hace falta un instrumento para que dejes de cogerme de la mano y te alejes entre sonrisas. No vuelvas, te lo ruego.

Indret, paratge, punt.

Espera, amb calma, la tempesta que s'aproxima, poc a poc però amb constància. Oblida per un moment les mil primaveres que porta escrites sota la pell. Ja no hi ha res a fer, el camí està traçat. No resta cap silenci entre les marees; els suspirs s'allunyen, inherents, i no hi ha res més a dir. Un seguit de buits descansen en un racó sobre la sorra humida. Una ombra s'estira llànguida entre paraules que ja no diuen res. Xiuxiueja un i altre cop l'evidència que ningú no vol escoltar. La propera vegada tornarà a saltar; i és que ni tan sols la vida té un perquè.

otoño-fuego

Recuerdo esos días tejiendonos sonrisas entre las sabanas, ya sólo cenizas, y que viva mi juventud; ahogaré mis penas entre las estrellas. Déjame gritar que mi libertad soy yo en las montañas, bajo el cielo que se rompe tras mis pasos. Desde mis ojos vuelvo a respirar entre matices de otoño fuego y nuevos fríos que me acogen, me apaciguan y me invaden poco a poco.
Voy a saltar al vacío, y a la mierda el paracaídas.

Aprop

Furgant amb compte entre les teves paraules, volo a tentes a les profunditats del teu ésser. Les teves pors, els teus anhels, quin mal veure-hi ara que ja no hi ets. Com sent tant lluny puc tenir-te tant aprop? Tandebò siguis en el teu estel cuidant la rosa d’espines, tocant la bombolla brillant sense fer-la desaparéixer.  

I on és el petit princep ?