No vaig poder salvar-nos, vam naufragar; marxo un i altre cop sense mirar enrere, amb la impotència clavada a la pell. I al meu cap sonen les paraules que ja mai no em veuràs xiuxiuejar. Ja no queden ni les cendres i és que els somnis em regalimen entre les mans. Serà millor aixi, potser que començi a caminar i deixi anar la ploma que duc reclosa al puny.
Torna.
dimarts, 24 d’abril del 2012
dimarts, 3 d’abril del 2012
Pols
T'adones que ja no es tracta només de la necessitat de fixar aquestes paraules. El somni es repeteix; veus la llum, la porta es tanca, la llum que és ombra i la teva ombra que segueix rere les teves passes. Tot canvia però la pedra sempre és pedra i la ploma segueix sagnant sobre el paper.
dijous, 2 de febrer del 2012
Tornar a casa
Gràcies pel somni d'ahir. Avui, per primer cop des que vaig marxar corrents, deixaré que m'abracis mentre dorms entre altres braços. Sentir la teva pell, els teus llavis, els teus somriures, és com tornar a casa, com omplir-me de calidesa després d'un llarg hivern. Vaig prometre que no tornaria a escriure't, però m'estic adonant que no hauria de prometre mai res. M'agradaria saber que pintaré mil cartes entre les dunes i els estels, però la por és la meva ombra i em guien els meus batecs. Ho tinc prohibit; espera'm, espera'm... t'ho suplico. No et puc prometre res, però guarda'm en un racó com jo he fet.
dimecres, 25 de gener del 2012
Tirita(r)
Aquí estoy, enfrentándome al paso letal del tiempo, viendo como las gotas de lluvia resbalan por el cristal. Cambiar ya no es suficiente; se me caen las tiritas baratas que hace tiempo me hicieron brillar con tanta fuerza. Nunca había sido tan difícil abrir los ojos. Te espero, pero no cómo quien espera su tren en el andén, aquí los horarios naufragan entre aguas inquietas. Miro a la vía a través de la ventana y me acomodo.
Tengo para largo, sé que no vendrás. Y escribir ya no me vale.
Tengo para largo, sé que no vendrás. Y escribir ya no me vale.
dimecres, 21 de desembre del 2011
Inconexiones
Había una vez, en un país muy cercano, una chica muy asustada que en otoño no podía seguir adelante y se quedaba quietecita en un rincón esperando a que tal vez alguien la salvara. Gastaba sus días vagando por las calles de su ciudad desnuda, mientras su piel se mojaba por la lluvia. Las horas correteaban grises entre sus manos y ella sabía que naufragaría en ese mar de suspiros. Pero llegó el invierno y un día subió hasta lo mas alto de una montaña y se quedó sola. Allí, estirada en la nieve vio cómo el sol se marchaba, tiñendo el cielo de colores púrpuras. Fue entonces cuándo supo que sólo ella podía salvarse. Se alzó entre las tinieblas y gritó hacía las estrellas hasta extenuar su voz.
A veces sólo hace falta un instrumento para que dejes de cogerme de la mano y te alejes entre sonrisas. No vuelvas, te lo ruego.
dilluns, 28 de novembre del 2011
Indret, paratge, punt.
Espera, amb calma, la tempesta que s'aproxima, poc a poc però amb constància. Oblida per un moment les mil primaveres que porta escrites sota la pell. Ja no hi ha res a fer, el camí està traçat. No resta cap silenci entre les marees; els suspirs s'allunyen, inherents, i no hi ha res més a dir. Un seguit de buits descansen en un racó sobre la sorra humida. Una ombra s'estira llànguida entre paraules que ja no diuen res. Xiuxiueja un i altre cop l'evidència que ningú no vol escoltar. La propera vegada tornarà a saltar; i és que ni tan sols la vida té un perquè.
dijous, 3 de novembre del 2011
otoño-fuego
Recuerdo esos días tejiendonos sonrisas entre las sabanas, ya sólo cenizas, y que viva mi juventud; ahogaré mis penas entre las estrellas. Déjame gritar que mi libertad soy yo en las montañas, bajo el cielo que se rompe tras mis pasos. Desde mis ojos vuelvo a respirar entre matices de otoño fuego y nuevos fríos que me acogen, me apaciguan y me invaden poco a poco.
Voy a saltar al vacío, y a la mierda el paracaídas.
Voy a saltar al vacío, y a la mierda el paracaídas.
divendres, 21 d’octubre del 2011
Aprop
Furgant amb compte entre les teves paraules, volo a tentes a les profunditats del teu ésser. Les teves pors, els teus anhels, quin mal veure-hi ara que ja no hi ets. Com sent tant lluny puc tenir-te tant aprop? Tandebò siguis en el teu estel cuidant la rosa d’espines, tocant la bombolla brillant sense fer-la desaparéixer.
I on és el petit princep ?
dijous, 13 d’octubre del 2011
Terminar o empezar
Había tan poco por lo que temer, mi oxigeno; tu piel sudando bajo mis manos. Nuestros cuerpos valientes desafiando la gravedad de la sed sin saciar. Los días estaban contados. Sin embargo no pensé jamás que el rayo caería, loco, en las heridas sedientas que dolieron y se arrastran hacía mí.
Hoy no voy a saltar, no voy a encontrarte en mis adentros. Vuelo entre los recovecos de un ayer no tan lejano, latente, encerrado bajo la llave de tu sonrisa, que me apacigua, me ofrece el elixir, la tierra prometida, las lagrimas del fénix. Y hoy yazco entre cenizas con la última pluma, aún dorada, encerrada con miedo en la palma trémula de mi mano.
Lo juro, no quería escribirte.
dimecres, 3 d’agost del 2011
No saps
Dona'm una història entre parèntesis, que entre comes sona a fals. Ja porto mil instants esperant un tren sense ser a la via. Dispara'm directe al cor. Que fugir és quedar-me aquí. Fruiré sense contemplacions com la bala m'atravessa la pell calenta, com la sang s'escola entre els meus dits. I jo, com sempre, et miraré als llavis inconscientment. Vine, apropa't, crema'm, dispara i marxa sense mirar enrere.
Fes-ho, t'ho prego.
Fes-ho, t'ho prego.
15/07/2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)