Hi ha dies d'aquells en què surt el sol i no m'immuto, dies lents i feixucs que se m'enganxen a la pell. I a dormir amb l'estòmac encongit, i a la merda tot, i a esperar un nou despertar.

Tanto que decir y tan pocas palabras.

Diluvio

Ya no hay nada que decir, sólo la lluvia resbalando en los cristales, que son tus ojos, que son el cielo, que son el mar. Ésa musiquilla entre los recovecos de mis sonrisas púrpuras, de mis caricias apaciguándose entre las gotas que me persiguen ansiosas, que me resbalan, que nos encienden entre sus dedos. Mis silencios que ya no hablan, que sólo callan, se enardecen en la distancia de tu piel. Y que no salga el sol, y que nos ahogue el diluvio, que nos agite arrimándose a las ansias. Y sobre todo, que no se nos agüe el mañana.

Algo parecido

Que ya ni la música suena a música, que se me traban las ideas. Vivo pegada a tu recuerdo, que se regodea entre mis dientes. Vuelo entre mariposas de cristal, y ése sonrojo y tu mirada y el palpitar de mi corazón destripado. Parece que alguien me ha roto el reloj, sólo vivo para vivir y verte sonreír. Abro los ojos, me sangran las caricias, yo te lo resumo: utopía.

(pre)mavera

I ara em sento tant viva que ploro de veure'm tant meva, m'estimo i ningú em pot robar el somriure que m'enlaira del terra fred d'un altre febrer que s'augurava ple de malsons i monstres ferotges. Fote't hivern cruel, dins meu és primavera.

I febrer altra vegada.

Ja no recordava el que era caure al precipici sense mentides ni veritats. Només el batec del meu cor que perdura enmig de la boira dels teus ulls. Digues, què hi faig aqui ? M'he aturat a l'estació i el tren no sé si es queda o si se'n va. I jo mentrestant m'estiro i veig els dies passar, un rere l'altre, i m'ofego entre les vies i no puc i marxo i torno i salto i caic, i les raons m'empenyen cap al buit. És de nit, la lluna m'observa entre records, tot és fosc, no em sento el cos, només el meu batec que et crida et busca m'atrapa. Tanco els ulls i somric, la por em persegueix com un gos rabiós i jo no puc deixar de córrer. Com deixar escapar un silenci després de tant soroll ?

Vine.

Ingràvida

Només intento oblidar que em pesen les mirades, que les ànsies dormen plàcides i els mesos s'escolen entre somnis esquerdats. Una ficció en la penombra d'una sala massa gran, d'uns ulls que criden per menjar la llibertat, la utopia dels anys entre les comes i els punts finals. Sembla que la calma s'omple entre tempestes i el buit infinit s'engreixa entre les escletxes del que vaig deixar de ser. El precipici que s'obre entre les meves entranyes s'entortolliga i deixo de respirar, ja no em sento les mans, ja no puc deixar de cridar. Corro ingràvida en un univers sense estels, sense finestres, sense balls transfigurats. I les gotes de pluja em poseeixen amb la delicia del que plora per flotar, del que veu per no mirar. Gira't, estàs sola.

Lost

Vine, apropa't, estrenye'm entre els teus braços. Necessito sentir-te contra mi, recorrer la teva pell, ofegar la sed en els teus llavis. Perdre el control, sentir el teu cor entre els meus dits. Corre, vina ja, que em moro i no trobo les paraules. Deixa'm respirar al ritme dels teus suspirs, xiuxiuejar-te a l'orella paraules ansioses per sortir. Menjar-me els teus silencis, parlar-te amb la mirada mentres els carrers s'allunyen en cercles. Que el meu llac sigui tempesta sota un cel estripat. Mes mains ont faim de toi.

This end is my beginning.

Cercles que fan mal

Portes que es tanquen

i un punt

FINAL.