Ingràvida

Només intento oblidar que em pesen les mirades, que les ànsies dormen plàcides i els mesos s'escolen entre somnis esquerdats. Una ficció en la penombra d'una sala massa gran, d'uns ulls que criden per menjar la llibertat, la utopia dels anys entre les comes i els punts finals. Sembla que la calma s'omple entre tempestes i el buit infinit s'engreixa entre les escletxes del que vaig deixar de ser. El precipici que s'obre entre les meves entranyes s'entortolliga i deixo de respirar, ja no em sento les mans, ja no puc deixar de cridar. Corro ingràvida en un univers sense estels, sense finestres, sense balls transfigurats. I les gotes de pluja em poseeixen amb la delicia del que plora per flotar, del que veu per no mirar. Gira't, estàs sola.

Lost

Vine, apropa't, estrenye'm entre els teus braços. Necessito sentir-te contra mi, recorrer la teva pell, ofegar la sed en els teus llavis. Perdre el control, sentir el teu cor entre els meus dits. Corre, vina ja, que em moro i no trobo les paraules. Deixa'm respirar al ritme dels teus suspirs, xiuxiuejar-te a l'orella paraules ansioses per sortir. Menjar-me els teus silencis, parlar-te amb la mirada mentres els carrers s'allunyen en cercles. Que el meu llac sigui tempesta sota un cel estripat. Mes mains ont faim de toi.

This end is my beginning.

Cercles que fan mal

Portes que es tanquen

i un punt

FINAL.

je frissone.

Tu ne comprends pas que j’ai envie de toi. De te chuchoter à l’oreille les paroles qui me manquent quand je reste seule avec tes silences. La douceur de tes lèvres, la lumière de ton regard. J’ai peur, et la neige écrase les petites larmes d’encre qui coulent d’entre mes doigts. Ce froid va finir par m’exténuer. Viens éffacer la glaçe de mes yeux. Je t’en prie, serre moi dans tes bras.

28/11/2010

Tengo los pies fríos

Ya llega el invierno, y con él todos mis fríos. Me he bebido hasta el último sorbo de mi integridad, y callo con miedo, y lloro en silencio dans mon coin. Nunca fui capaz de resolver la ecuación de mis sentidos, de resbalar por un solo camino. Me ha faltado hablar, me ha faltado callar y ahora me trago todos mis estragos. Sigue sonando Ivan Ferreiro entre mis manos, y Mishima me persigue. Y me repito una y otra vez: vete, escapa ya de este submundo de susurros baratos, de mariposas de segunda mano.

Voy a estallar, voy a destrozar tus sonrisa con mis garras, pero joder, que guapa eres. Quiero sentirte, pero siempre estás lejos, me he prohibido tantas veces escribirte que a penas te conozco.

Mejor callo y me marcho mientras amanece.

10/11/2010

I què faig amb tu ? Fa setmanes que penso en tancar la teva porta, però quan tinc el pom a la mà, se m'omplen els ulls de sorra. Encara espero la llum del teu somriure.

I tot i haver-me prohibit escriure't, t'escric sense saber què dir-te.

Encara no escriuré el punt final...

25/10/2010

"I per allargar la tonteria (...)"

I ara, obres la porta, i marxes, deixant-me sola amb el meu egoïsme, amb el va i ve de les meves onades. Si, m'ho mereixo, però la meva pell vol que tornis. No sé si marxaré, però no em deixis. Sé que les meves paraules no fondrán el teu glaç, però les meves entranyes et reclamen a crits. No, ja no tinc forces, ets tan lluny i sóc tan dèbil.

Veste'n, però emporta't els teus "t'estimo", la teva màgia, i tot el que encara no conec de tu. I no pateixis, demà ja hauré marxat.

25/10/2010

(des)conèixer.

Et

vull

(des)conèixer

Vull perdre'm per tornar a trobar-me en tu, amb les teves paraules. Vull que la màgia torni a envaír cada una de les meves cèl.lules. I tremolar amb les galtes enceses i els músculs en tensió. I sentir-me viva entre els teus braços, mentre el món gira, i a mi m'és igual.

Em sento molt molt petita, i tinc por. Por d'estimar(te)

No puc seguir fugint, no vull seguir fugint. Que vinc, que marxo, que torno, que desapareixo. M'amago, m'acovardo.

I després: et penso.

19/10/2010