A LA MIERDA LAS BUENAS INTENCIONES

Canciones de ayer que más vale dejar en el olvido

Sácame las telarañas por favor, que ya no veo nada con esos ojos verdes que van perdiendo brillo día tras día. Vayamos a cualquier sitio, que quiero que me abraces para dejar de sentir esta impotencia tan vacía. Dios.. hace tanto que no lloro.. creo que se me han secado los ojos, o que un día el gran tsunami llegará y nadie podrá salvarme. Pero ya me he cansado de decir basta, se acabó. Me he cansado de huir de los recuerdos que flotan entre mis sabanas manchadas del sudor frío de mis pesadillas. Sabes ? Aún no sé quién eres.. no sé como suena la voz que me hace temblar, no sé el color de los ojos que me persiguen en sueños, ni tampoco el tacto de la piel que se estremece bajo mis dedos. Aún y así, sé que ya siento que te deseo, a ti y a tu todo y a las mariposas del lunes y al domingo con sus copas de más y sus gritos ahogados en la oscuridad.

21/06/2010

I was strugling

Ja m'he cansat de voltes i felicitats a mitjes, de semi-somriures a les fosques i llàgrimes transparents. Sempre dient-me s'ha acabat, però sempre caient en les mateixes trampes dels mateixos camins tenebrosos de la meva petita ciutat enmurallada. Si, ja ho sé, no cal que em repeteixis que no hi ha pressa. Però sóc un huracá, i els huracans no s'aturen, saps ? I els huracans no caben a les ciutats, i menys a les ciutats on a cada racó hi penja un record trencat i mullat per la pluja. Però saps què ? És curiós, en el fons crc que m'encanta revolcar-me pel terra entre sang seca i bassals de fang. Quan ja no hi ha desitj, no hi ha sensació que et fassi sentir més viva que el dolor.

Dame un orgasmo que yo te doy mi ingenuidad.

sometimes i still need you

13/06/2010

Parapluies

Si, agafes el paraigues de l’armari de l’entrada i surts de casa, baixant les escales de tres en tres i per poc no caus, però somrius. Obres la porta esperant la olor a pluja amb impaciència. Ja ets al carrer i plou a bots i barrals, el cel és gris i regna el silenci de l’aigua. Ja no saps perquè has agafat el paraigues si a tu t’encanta mullar-te sota la pluja. De fet, no has agafat cap paraigues perque no sabies que plouria.. Ja ets a la cantonada però en comptes de tombar a la dreta, segueixes carrer avall. Perquè avui has decidit que aquests carrers plens de monstres esgarrifosos, ja no et farán fugir corrents, Bé, si ens hi fixem, veurem que en realitat si que has girat a la dreta i que no tens ganes de recordar que sempre recordes els mil instants en els mil racons del teu barri. Però avui ja és 10 de juny i no ha plogut i vas per la dreta amb el sol acaronan-te les galtes i simplement penses que ja no vols pensar. I qui ha dit que al mes de juny no plogui? Saps que fa dos dies que no surt el sol, no tinguis por, l’univers és dins teu. No has agafat el paraigues i ets a l’autobús, passant per aquell carrer, ple d’aquells vells petons i aquelles caricies. Veus el carrer, sents el fred del mes de març i penses que cada dia fa menys mal recordar. Però també saps, que avui és una nit de juny, que fa una setmana que no agafes l’autobús, que ahir plovia, i que ara ets aquí, a les fosques, escrivint que ja no et fa mal recordar. I penses que ja no vols pensar.

11/06/2010

M'agradaria poder dir-te: que vagi bé. Però no vull, et vull veure patir. I merda, ja torno a escriure parlan-te a tu, no ho mereixes, no mereixes ni una de les meves paraules tèrboles. Juro que no volia odiar-la, juro que l'estimava. Però quan t'esclafen el cor i el trepitjen durant un parell de mesos, juro que dius prou. Si, prou de cercles viciosos, de nits sense dormir, de cançons melancòliques i copes buides. Pararé de fer l'imbècil, de perdre el temps buscant els meus errors, ja n'hi ha prou, n'hi ha prou. Em pesen les parpelles, em pica la barbeta i el cap em dona voltes, però tinc por de deixar d'escriure, no vull trobar-me amb la ment plena de records estúpids, vull deixar d'obsessionar-me per aquesta tonteria, no sé ni què dimonis estic escrivint però no vull parar. Ja n'he tingut prou, repeteixo sovint, però sempre hi torno, sempre els mateixos errors, sempre la por al no res. Si, la por que em reté aqui, si la por que fa que segueixi escrivint i dient que t'estimava i ara vull odiar-te amb totes les meves forçes perquè m'has tractat d'inferior, i t'equivoques, i merda ja torno a parlar-te a tu, quan sé que no has tornat a llegir els meus textos per por a sentir-te culpable o potser a no saber què dir, mai has sabut què dir-me. No, no em vas mereixer mai, no sé què dimonis ens unia, potser aquell magnetisme extrany que un bon dia va dir prou. El cansanci, la complicació, ja en tinc prou, ja en tinc prou d'escriure per buidar-me i no plorar. Fa tant que no ploro, i fa tant que en tinc tantes ganes.. Si, vull que et fassin mal i que pateixis. No saps quant desitjo que no et fassin mai mal, que mai pateixis i que no em vegis dir-te això.

I will stop crying

No, no, no, i just won't call you anymore. I don't wanna hear you, no, i don't wanna see your eyes. Just stay away from me and don't lie to me anymore, don't feel sorry. I am not your submissive girl, i'm not a broken toy waiting for a miracle. No, no, don't look at me that way, just stop acting as nothing had happened, just stop talking to me that way. Cause you don't know it but it should'nt have ended that way, no, there was something that made me smile. Now just get away from me and let me go.

Entre les costelles

I segueix, i no para. Hi torna un i altre cop, com un disc que repeteix la cançó una vegada rere l’altra. Se t’encongeix l’estomac, se’t fa un nus a la gola i cada paraula és un punyal que se’t clava a l’esquena. Crides. Prou! Et fan callar, com si tu fossis la culpable, i et criden, i t’encongeixes. No para, i et sagna l’esquena i el monstre lluita per sortir per entre les teves costelles, et cremen les galtes. I vols que pari i vols que calli i vols deixar de sentir com repeteix sense pausa tots les vegades que el monstre ha sortit a escena. I de sobte ja et trobes amb el peu impactant contra un taburet de plàstic, que queda estès davant teu. T’agafes a la tovallola que penja al lavabo i ofegues les llàgrimes i els crits. Et deixes lliscar suaument a terra i et cobreixes el cap, refugian-te en la foscor. I et quedes amb els ulls mullats i una tovallola protegin-te de no saps ben bé què, pensant que el món s’acaba i que no trobarás mai la sortida d’aquesta gàbia de bojos.

18/05/2010

Caos sobre negro

Sigo dando vueltas en esa noria de cristal, con el vaho en las pestañas. Son demasiados días suspendida sobre el puente gris, bajo el temblor de tu sonrisa. Sóplale al mundo tu estupido final. Tirame sin más al precipicio de los cuentos rotos. No és más que una palabra más. Un sinfín de emociones inconexas que no quieres escuchar. Que ya lo sé, que no quiero entender que a veces no hay un porqué. Y gritaré al viento, sola, blanco y negro, travelling circular. Vuelve. Luego zoom, y una lagrima cayendo a cámara lenta. Yo aún espero un beso más. Unas manos desgarrando mil hojas ausentes. Tú ya hace más de un mes que saliste de la escena. Trozos de papel bajo la tormenta. Yo aún sigo en el mismo banco, bajo una lluvia de silencios, levantándome una y otra vez, para darte la espalda y no verte marchar. Desde el aire, un cuerpo acurrucado, desnudo, en el suelo. Para no ver “Fin” escrito en tu mirada. Un trozo frío de metal atravesando la carne. Y me dejo las entrañas cada vez que paseo sola por las calles, y me persiguen los recuerdos como lobos hambrientos. La piel de la espalda se estremece, desnuda, mientras la herida profunda, sangra. Pero no, esa pared blanca me tira al suelo de una patada y ya no tengo dónde huir. Sangre sobre gris, las gotas caen una tras otra. No, ya no quiero mi libertad.

11/05/2010

Seine

Ivre du désespoir,

une âme tombe, fragile,

sur la grise Seine.

Elle se promène

sous la nostalgie des ponts

de Paris.

Hurle entre les goutes

froides du chagrin.

S'échappe sous le regard fixe

du chat mauve

qui s'éloigne.

Et s'endor entre les larmes

d'une guitarre,

qui frissone encore

sous l'égard d'une lune

déchirée.

Une larme coule, nue,

au long de la rivière.

7/05/2010

Ella

Y vuelve. Abre la puerta, con cuidado, y pasa sin hacer ruido, con los pies descalzos. Me rodea con sus brazos largos y frios, y no me deja ir. Me abraza con delicadeza, siento su aliento en la nuca y me besa en el cuello. Luego, poco a poco, me anuda el corazón con una cadena de acero. Me duele, me oprime el pecho. Se me humedecen los ojos, y me besa las mejillas, sécandome las lagrimas. Me estiro en la cama entre sollozos, y ella, siempre fiel, se acurruca a mi lado, me acaricia el pelo y me fundo en sus caricias. Me atrapa entre jadeos y susurros, la siento dentro de mi, penetrándome, bebiéndome, dejándome exhausta. Y me duermo, con la soledad enredada entre las piernas, atada con fuerza al corazón.

24/04/2010