Impotencia?

Hi ha una noia asseguda en un banc. La gent passa i no li diu res, no sé en que deu pensar, ni si deu pensar, potser esta en "stanby". Hi ha grups de joves asseguts en altres bancs o drets, en rotllana, riuen, parlen, s'expliquen els seus secrets o tonteries. La noia segueix en el seu banc, ningu la saluda, ningu hi para atenció, i si parla segurament acabaran rient, pero no precisament amb ella. La noia veu un noi, li agrada i ell ho sap, s'apropa amb els seus amiguets i riuen d'ella, ella pensa que riuen amb ella, és massa inocent. I el pitjor es que ningu l'ajuda i quen dic ningu és NINGU. A més, l'odio. L'odio per ser com és i per ser com soc, l'odio per que no ho entenc o simplement perque no vull entendre-ho. L'escridasso, l'insulto i m'en vaig amb les llagrimes als ulls i ploro en un racó, no sé si de rabia impotencia o pena.

Ser

Aquests últims dies ja no sé qui soc, dubto, penso i recordo, però no ho sé. Penso en el que vaig ser i en el que soc i no veig diferències, però un abisme separa aquestes dues persones que son una. Potser tothom canvia, o soc jo la que és diferent, no ho sé, jo ja no sé res. I el pitjor és que ja no puc escriure com avans, les idees donen voltes i voltes però son borroses i no les capto. Intento expresar la meva confusio però no puc, i el temps passa massa rapid i massa lent. Vull parar el temps i pensar i descobrir i entendre, entendre qui sóc i perquè.

Desapareixer

Estimar, odiar, plorar, riure, correr, patir, pensar, cantar, escoltar, ajudar.... Però de què serveix tot això si morirem, desapareixerem i quan soni l'ultim batec del nostre cor, tot s'extinguira i res haurà existit. Totes les esperançes, els somnis, les promeses es fondran... I només quedará un record en el cor d'algú que un dia també es parará.

Cada cop que et veig, que somrius, que la teva mirada es creua amb la meva sento que m'explotará el cor però recordo que aquella mirada mai serà per mi, que mai sentiré la teva pell, que els teus llavis mai fregaran els meus. I s'em trenca el cor i m'ofego, m'ofego perque no vull, perque no puc, perque llagrimes de dolor rellisquen sobre les meves galtes sense poder-ho evitar.