Enyor

Marxes i em dius que no em quedi aquí sense fer res.

I ja faig alguna cosa. T'enyoro, ens enyoro. 

Tot el que vam ser, tot el que hem perdut.

Enyoro el que mai no farem juntes, 

les carícies que ja no vindràn i que em persegueixen en somnis cada nit.

Et dic que no vull haver de viure't sense petons, ni mirades de tendresa.

Sense que quan esclatis a riure pugui besarte irresistiblement.

No vull que ens mirem i el dolor sigui l'unic que surti dels meus ulls, 

ni la tristesa dels teus.

Ni vull seguir sentin-te meva mentre tu sospires per uns altres llavis.

Ni que et quedis sense paraules cada vegada que t'obro el meu cor.

No m'agrada parlar i que no tinguis res a dir:

Em sento idiota.

Mes del que ja em sento de costum.

No m'agrada que estiguis amb ella. I t’ho dic sense metàfores ni grans paraules.

Que somriguis amb ella,

que et senti la pell,

que t'abraci,

que els vostres llavis es toquin.

Que et faci tremolar.

No, no m'agrada, em crema, m’incendia.

Enyoro la pau que sentia respirant entre els teus braços.

CLIC

I digues, què resta en aquest buit? Què resta en el no-res? La llum es filtra pel finestral de la biblioteca i les fulles d'un arbre dansen al ritme de la brisa primaveral. Dos dies, penso, dos dies en què tot és igual però tot ha canviat. Clic. Ja res no tornarà a ser com abans. L'aire que respiro és el mateix però ja no el sento així.
On dec ser? Em pregunto. Serà que pensem massa? Serà que no vivim en el nivell de realitat que ens pertoca? Clic. De nou el mateix so, sec, que ressona en cada neurona. Hi ha qui tecleja a l'ordinador, hi ha qui fulleja un llibre, hi ha qui s'adorm sobre els apunts. Són molts els sons que es poden escoltar en el silenci d'una biblioteca. Tot ha canviat. Sóc jo, aquí i ara, qui deixa impresa cada paraula en el paper.

Ja no és febrer

Els records em glaçen la sang, em falta el teu respall de dents, al calaix queda un buit on abans t’esperava el pijama i sóc incapaç de dormir al teu costat del llit.

No podré escriure’t mil versos. No podré callar més hores, ni creuar el buit que ens ofega. No podré vessar la tinta, aixecar els ulls i veure cendres on abans cremava el foc. Què ens queda? Digues, què ens resta? On són aquells petons que encara em falten? 

Vull tornar a fer-te cremar, vull que et quedis sense alè, que es trenqui el glaç que ara t’envolta i se’m clava sense pietat a la pell.

Torna, crido, torna que t’abraço i tot s’acaba. Però no et gires, però marxes sense mirar enrere. I jo em quedo immòbil, mirant com tot el que erem marxa amb tu, mirant com les flors es marceixen, com s’esborra el 28. Torna, crido i ja no em sents.

silencis

Quan els teus silencis parlen de dolor, quan el teu buit se'm clava com una espina, quan se'm recargolen les entranyes i el meu món fon a negre. No hi ha paraules, no hi ha metàfores ni imatges per descriure el que em recorre cèl·lula a cèl·lula, i m'enfado amb tu, i m'enfado amb mi. I és que sento que tot s'esvaeix si no somrius, si no m'abraces i et sento lluny. Que un t'estimo es queda curt, que em capgires l'univers, que jo et vull xiuxiuejar el goig de respirar-te. Vull la teva ànima entre els meus braços, vull la immensitat dels teus petons, vull sentir-te riure i respirar-te i que els teus dits em calmin i quedar-me quieta escoltan-te bategar.

I prem el bisturí

I ara que és primavera, que se'm desglaça la sang amb aquesta dolçor tan teva i tan estranya, sento, sense previ avís, mentre escupo aquelles paraules, el verí entre les visceres, el fred entre els meus dits. M'assetjen aquells carrerons que ja es difuminaven entre les agulles del rellotge. L'havia oblidat, i ara torna en forma de paràlisi. I m'aterra, m'esgarrifa el calfred, el desig de la tinta, que taca, que explota sobre el meu full en blanc.
Que brolli l'esquitx, que corri la sang.

"Fix you"

A vegades, em sorprenc volent, potser amb massa força, que tornis, que m'estrenyis entre els teus braços. Que em diguis: "Tranquila, ja sóc aqui, ja s'ha acabat.". És en aquell precís instant, quan t'estic desitjant amb totes les meves forces, que em repeteixo "No tornarà, mai, i no et mereix, gens". I segueixo caminant pels carrers, i segueixo besant altres llavis, desitjant altres cossos, escrivint altres històries. Però arriba la nit, i  he tingut un mal dia i la tristesa s'apodera de les meves entranyes i l'únic que vull és adormir-me abraçada al teu record.
Avui ha sonat "Fix you" de Coldplay, i ara no puc deixar d'escoltar-la.

Proposits

Comença un nou any, després d'un 2012 convuls. Tornaré a fer esport, llegiré més. Deixaré de fumar (si és que algun dia realment vaig començar). I sobretot em centraré en els estudis i no permetré que els meus alts i baixos emocionals afectin al meu rendiment. Bagh, saps què ? Oblida-ho. Apunta només: "Tornaré a fruïr de la vida, d'aquest tresor que és la joventut, i a la merda tot".

El que no et vaig dir

Em dius tot el que ja feia dies suposava. És desembre però el sol escalfa i em fa aclucar els ulls per mirar-te, què maca ets, penso, i maleït sigui l'univers. Em parles, i jo no t'escolto i sento entre els dits el desig d'estrènyer la teva tendresa entre els meus braços. Que ja sé que fa molt poc que ens coneixem, segueixo murmurant per mi, però tandebò em deixessis entreveure un boçinet més de tu. No sé què dir, parlo en veu alta, em tapo amb una mà els ulls per refugiar-me de la llum que ara em crema una mica massa. T'acaricio els cabells, què suaus, dic ben fluixet. Em dius que has de marxar, i començo a sentir el fred que em puja per les cames, et robo un petó. I marxo. Què maca ets i quina ràbia més sincera tot plegat. Vull un cafè amb llet, un més, siusplau.

En el baúl de los recuerdos

La boira , poc a poc, com si volgués entrar sense fer soroll, es va endinsant en mi. Primer els ulls, difuminant el paisatge desolat. Després el cervell, confonent tot el sistema, apagant la raó i barrejant cada petit i insignificant sentiment irracional.

Divagacions

Em colpegen els versos, m'agafen amb força entre els seus punys i em claven a la paret. Em miren als ulls i tot deixa de tenir sentit, i tot torna a mi. El que no val la pena, el suicidi emotiu, el meu cervell donant voltes sense pausa. Em veig en altres ulls, em trenco, sempre em trenco. Tot i així quan veig el meu reflexe entre els bassals somric. Tot és questió de temps, o no. Qui sap...