I prem el bisturí

I ara que és primavera, que se'm desglaça la sang amb aquesta dolçor tan teva i tan estranya, sento, sense previ avís, mentre escupo aquelles paraules, el verí entre les visceres, el fred entre els meus dits. M'assetjen aquells carrerons que ja es difuminaven entre les agulles del rellotge. L'havia oblidat, i ara torna en forma de paràlisi. I m'aterra, m'esgarrifa el calfred, el desig de la tinta, que taca, que explota sobre el meu full en blanc.
Que brolli l'esquitx, que corri la sang.

"Fix you"

A vegades, em sorprenc volent, potser amb massa força, que tornis, que m'estrenyis entre els teus braços. Que em diguis: "Tranquila, ja sóc aqui, ja s'ha acabat.". És en aquell precís instant, quan t'estic desitjant amb totes les meves forces, que em repeteixo "No tornarà, mai, i no et mereix, gens". I segueixo caminant pels carrers, i segueixo besant altres llavis, desitjant altres cossos, escrivint altres històries. Però arriba la nit, i  he tingut un mal dia i la tristesa s'apodera de les meves entranyes i l'únic que vull és adormir-me abraçada al teu record.
Avui ha sonat "Fix you" de Coldplay, i ara no puc deixar d'escoltar-la.

Proposits

Comença un nou any, després d'un 2012 convuls. Tornaré a fer esport, llegiré més. Deixaré de fumar (si és que algun dia realment vaig començar). I sobretot em centraré en els estudis i no permetré que els meus alts i baixos emocionals afectin al meu rendiment. Bagh, saps què ? Oblida-ho. Apunta només: "Tornaré a fruïr de la vida, d'aquest tresor que és la joventut, i a la merda tot".

El que no et vaig dir

Em dius tot el que ja feia dies suposava. És desembre però el sol escalfa i em fa aclucar els ulls per mirar-te, què maca ets, penso, i maleït sigui l'univers. Em parles, i jo no t'escolto i sento entre els dits el desig d'estrènyer la teva tendresa entre els meus braços. Que ja sé que fa molt poc que ens coneixem, segueixo murmurant per mi, però tandebò em deixessis entreveure un boçinet més de tu. No sé què dir, parlo en veu alta, em tapo amb una mà els ulls per refugiar-me de la llum que ara em crema una mica massa. T'acaricio els cabells, què suaus, dic ben fluixet. Em dius que has de marxar, i començo a sentir el fred que em puja per les cames, et robo un petó. I marxo. Què maca ets i quina ràbia més sincera tot plegat. Vull un cafè amb llet, un més, siusplau.

En el baúl de los recuerdos

La boira , poc a poc, com si volgués entrar sense fer soroll, es va endinsant en mi. Primer els ulls, difuminant el paisatge desolat. Després el cervell, confonent tot el sistema, apagant la raó i barrejant cada petit i insignificant sentiment irracional.

Divagacions

Em colpegen els versos, m'agafen amb força entre els seus punys i em claven a la paret. Em miren als ulls i tot deixa de tenir sentit, i tot torna a mi. El que no val la pena, el suicidi emotiu, el meu cervell donant voltes sense pausa. Em veig en altres ulls, em trenco, sempre em trenco. Tot i així quan veig el meu reflexe entre els bassals somric. Tot és questió de temps, o no. Qui sap...

El vals de la nada

Todo son sandeces, todo gira loco a mi alrededor. Tu me miras quieta y ya no hay perdón. No me digas nada, no te quiero escuchar, no hay nada que ya puedas decir. Te veo a lo lejos, son cuatro libretas y un frasco de arena. Un vals corto a medio gas, ése gato en el tejado y el corcho de la botella de vino que una noche nos acompañó. Ya no me queda nada, ni ésas cartas que nunca quemé, camino tranquila y no pasa nada. Todo gira, te miro a lo lejos, me voy te lo juro, me voy pero sigo aquí.

365 o com donar la volta i tornar al punt inicial.

No vull escriure, em fa por. La realitat, o potser la ficció, m'ofega lentament entre les seves mans. I ho fa sense avisar, apareix deixant enrere la dolçor del sol, la sal i el temps a les butxaques. Ho fa prenent-me el no fer res o fer-ho tot, que tant m'estimo, el meu més gran aliat o pitjor enemic. La suor em regalima, glaçada, per l'esquena, mentre contemplo la meva pròpia ombra lligant-me a la rutina, que em llença de cop a terra, despiatada, i m'ensenya de nou, en aquest bassal, els meus fantasmes més temuts.
Tandebò sigui ficció.

Després de la pluja

M'aixeco del racó on fa temps em vaig aturar. Em trec les sabates, que em pesen, feixugues. I obrir els ulls, sentir la brisa, omplir-me d'aire i somriure a la vida.

I amb ganes de. Moltes.

Foc, serè i clar.

Encara recordo aquell primer petó, aquell primer t'estimo accidental i còmic, les hores en què abraçar-nos era simple respirar. Aquell tornar a casa després de tantes barreres i tant córrer sense mirar enrere. La distància, la teva absència que m'apropava més i més a tu. El meu cor serè i clar, obert de bat a bat deixant la brisa entrar. I el foc de la traïció que ha arrasat les meves entranyes. La porta s'ha quedat travada, serè i clar, tot s'encén, tot s'abrasa. M'empleno d'aquella certesa impertorbable, sento la brisa de la sabana acaronant la meva pell, cos i ànima s'han esberlat. Segueixes dins meu, m'adormo cada nit entre els teus braços.
Obro els ulls; estic sola, com cada nit. Sé que ja no és a mi a qui estimes.