M'agradaria poder dir-te: que vagi bé. Però no vull, et vull veure patir. I merda, ja torno a escriure parlan-te a tu, no ho mereixes, no mereixes ni una de les meves paraules tèrboles. Juro que no volia odiar-la, juro que l'estimava. Però quan t'esclafen el cor i el trepitjen durant un parell de mesos, juro que dius prou. Si, prou de cercles viciosos, de nits sense dormir, de cançons melancòliques i copes buides. Pararé de fer l'imbècil, de perdre el temps buscant els meus errors, ja n'hi ha prou, n'hi ha prou. Em pesen les parpelles, em pica la barbeta i el cap em dona voltes, però tinc por de deixar d'escriure, no vull trobar-me amb la ment plena de records estúpids, vull deixar d'obsessionar-me per aquesta tonteria, no sé ni què dimonis estic escrivint però no vull parar. Ja n'he tingut prou, repeteixo sovint, però sempre hi torno, sempre els mateixos errors, sempre la por al no res. Si, la por que em reté aqui, si la por que fa que segueixi escrivint i dient que t'estimava i ara vull odiar-te amb totes les meves forçes perquè m'has tractat d'inferior, i t'equivoques, i merda ja torno a parlar-te a tu, quan sé que no has tornat a llegir els meus textos per por a sentir-te culpable o potser a no saber què dir, mai has sabut què dir-me. No, no em vas mereixer mai, no sé què dimonis ens unia, potser aquell magnetisme extrany que un bon dia va dir prou. El cansanci, la complicació, ja en tinc prou, ja en tinc prou d'escriure per buidar-me i no plorar. Fa tant que no ploro, i fa tant que en tinc tantes ganes.. Si, vull que et fassin mal i que pateixis. No saps quant desitjo que no et fassin mai mal, que mai pateixis i que no em vegis dir-te això.

I will stop crying

No, no, no, i just won't call you anymore. I don't wanna hear you, no, i don't wanna see your eyes. Just stay away from me and don't lie to me anymore, don't feel sorry. I am not your submissive girl, i'm not a broken toy waiting for a miracle. No, no, don't look at me that way, just stop acting as nothing had happened, just stop talking to me that way. Cause you don't know it but it should'nt have ended that way, no, there was something that made me smile. Now just get away from me and let me go.

Entre les costelles

I segueix, i no para. Hi torna un i altre cop, com un disc que repeteix la cançó una vegada rere l’altra. Se t’encongeix l’estomac, se’t fa un nus a la gola i cada paraula és un punyal que se’t clava a l’esquena. Crides. Prou! Et fan callar, com si tu fossis la culpable, i et criden, i t’encongeixes. No para, i et sagna l’esquena i el monstre lluita per sortir per entre les teves costelles, et cremen les galtes. I vols que pari i vols que calli i vols deixar de sentir com repeteix sense pausa tots les vegades que el monstre ha sortit a escena. I de sobte ja et trobes amb el peu impactant contra un taburet de plàstic, que queda estès davant teu. T’agafes a la tovallola que penja al lavabo i ofegues les llàgrimes i els crits. Et deixes lliscar suaument a terra i et cobreixes el cap, refugian-te en la foscor. I et quedes amb els ulls mullats i una tovallola protegin-te de no saps ben bé què, pensant que el món s’acaba i que no trobarás mai la sortida d’aquesta gàbia de bojos.

18/05/2010

Caos sobre negro

Sigo dando vueltas en esa noria de cristal, con el vaho en las pestañas. Son demasiados días suspendida sobre el puente gris, bajo el temblor de tu sonrisa. Sóplale al mundo tu estupido final. Tirame sin más al precipicio de los cuentos rotos. No és más que una palabra más. Un sinfín de emociones inconexas que no quieres escuchar. Que ya lo sé, que no quiero entender que a veces no hay un porqué. Y gritaré al viento, sola, blanco y negro, travelling circular. Vuelve. Luego zoom, y una lagrima cayendo a cámara lenta. Yo aún espero un beso más. Unas manos desgarrando mil hojas ausentes. Tú ya hace más de un mes que saliste de la escena. Trozos de papel bajo la tormenta. Yo aún sigo en el mismo banco, bajo una lluvia de silencios, levantándome una y otra vez, para darte la espalda y no verte marchar. Desde el aire, un cuerpo acurrucado, desnudo, en el suelo. Para no ver “Fin” escrito en tu mirada. Un trozo frío de metal atravesando la carne. Y me dejo las entrañas cada vez que paseo sola por las calles, y me persiguen los recuerdos como lobos hambrientos. La piel de la espalda se estremece, desnuda, mientras la herida profunda, sangra. Pero no, esa pared blanca me tira al suelo de una patada y ya no tengo dónde huir. Sangre sobre gris, las gotas caen una tras otra. No, ya no quiero mi libertad.

11/05/2010

Seine

Ivre du désespoir,

une âme tombe, fragile,

sur la grise Seine.

Elle se promène

sous la nostalgie des ponts

de Paris.

Hurle entre les goutes

froides du chagrin.

S'échappe sous le regard fixe

du chat mauve

qui s'éloigne.

Et s'endor entre les larmes

d'une guitarre,

qui frissone encore

sous l'égard d'une lune

déchirée.

Une larme coule, nue,

au long de la rivière.

7/05/2010

Ella

Y vuelve. Abre la puerta, con cuidado, y pasa sin hacer ruido, con los pies descalzos. Me rodea con sus brazos largos y frios, y no me deja ir. Me abraza con delicadeza, siento su aliento en la nuca y me besa en el cuello. Luego, poco a poco, me anuda el corazón con una cadena de acero. Me duele, me oprime el pecho. Se me humedecen los ojos, y me besa las mejillas, sécandome las lagrimas. Me estiro en la cama entre sollozos, y ella, siempre fiel, se acurruca a mi lado, me acaricia el pelo y me fundo en sus caricias. Me atrapa entre jadeos y susurros, la siento dentro de mi, penetrándome, bebiéndome, dejándome exhausta. Y me duermo, con la soledad enredada entre las piernas, atada con fuerza al corazón.

24/04/2010

"Nit freda per ser abril"

No, ja no queden excuses. Ja puc deixar de pensar-te, recordar-te, sentir-te en cada racó dels carrerons estrets. M’assetjen les parets, M’assetjen les aceres buides i els bars plens de fum. I segueixes sent la font de les meves paraules, grises, consumides pel foc d’un març massa curt, per l’obsessió d’un somni esquerdat. Ja no hi ha res més a dir. Només la por que apareix rere cada record impregnat als carrers d’una ciutat, massa petita per tantes ferides obertes. El soroll dels klaxons que no deixa que et cridi demanant auxili. Només el pit que batega, que s’ofega entre llàgrimes d’autocompassió adolescent.

Nits buides, mirades fugaçes, el blanc de l’atracció sense fi sota un cel sense estels. Les flames, el desitj d’un cos fred. Només els impulsos, els cossos contra els cossos, la pell contra la pell. Només el desitj cec. Res més.

I ara m'amago rere els petons d'una nit d'abril. Rere els somriures mullats per la pluja i la certesa de l’oblit proper. Que ja sé que és primavera, que no tornarás i el meu pit batega foc en aquesta nit tant freda. Si, s’ha acabat, però no em menteixo; les parets segueixen al mateix lloc, i els carrers plens d’ombres, també.

24/04/2010

II

Un home vell, la pell marcada pel pas del temps, l'experiència impregnada als ulls. Assegut en una cadira davant d'un ordinador li pesen els anys. Una llum tènue il.lumina la petita habitació i el fum d'un cigar mal apagat vaga per l'aire. L'home es mou un mil.limetre i la cadira cruix. Encén la ràdio i comença a teclejar al ritme de la música. Li piquen els ulls, els frega amb la punta dels dits, i els tanca un instant. La respiració va frenant suaument, les parpelles baixen buscant la foscor, i badalla.

Llavors és quan sent que comença a ploure, poc a poc, sense pressa. Gira el cap i veu com les petites gotes transparents xoquen contra el vidre i rellisquen formant petits dibuixos asimètrics. De sobte el negre inunda l'habitació i el soroll de la ràdio desapareix. S'aixeca de la cadira, que torna a cruixir, i s'apropa a la finestra.

Dirigeix suaument la ma cap al pom i l'obre. Una rafega de vent mullat entra cap a dins. L'home respira profundament i i sent l'olor a pluja. Obre els ulls i mira cap al cel: és de nit, i el gris ha près el poder. No es veu ni un estel i els fanals del carrer il.luminen les petites gotes cristal·lines.

Torna a tancar els ulls i escolta el soroll de cada gota, cada esquitx, compassa la seva respiració i sent el seu cor bategar. La pluja s'intensifica i les gotes cauen una rere l'altre, en una cursa sense destí. La seva ment viatja suaument pels carrers de la ciutat que de seguida es transformen en un mar immens i obscur en l'infinit de les hores mullades. Es llença a l'aigua i deixa de respirar, sent el fred a la pell, tan glaçat que crema, sembla que s'ofega poc a poc.

Obre els ulls, ha deixat de ploure. De sobte, tal com ha marxat, la llum torna. Un calfred el recorre de dalt a baix. Inspira l'aire fred com si volgués engolir la nit i poc a poc, sense pressa, torna a tancar la finestra.

Un cop a dins, torna a seure a la cadira, que torna a cruixir, i posa les mans fredes sobre el teclat. Encén un cigar, fa una calada, llarga i profunda, com si en el fum hi busqués la profunditat del mar, del gris, del fred, de la pell viva,i el deixa consumir dins del cendrer. Prem el botó de la radio, i poc a poc, sense pressa, comença a teclejar.

Pero yo al menos puedo decir que SIENTO.

Viejo escalofrío

Acaricio esta hoja de papel buscando una salida, escarbando entre mis heridas. Salgo corriendo bajo la lluvia, huyendo del frío de las palabras. Que ya sé que no llueve, que ya sé que no estoy corriendo. Que retengo en mi interior el grito ahogado de la tristeza, del fin de todo aquello a lo que me agarro con desespero, clavando mis garras en la niebla de tus caricias, en el sueño de tu piel. Y no encuentro respuestas, y sigo en el suelo sangriento, iluminado tan solo por la luz tenue de esa vieja farola. Y sigo golpeando mi reflejo en el cristal, que sigue sin agrietarse, que sigue mostrando la misma imagen confusa de aquel recuerdo del mañana. Que aún soy ese perro fiel, perdido en un rincón, aúllando bajo las cenizas de aquel viento de primavera. Que aún me arde el cuerpo, y ya tengo tanto frío..

24/03/2010