Record d'un dia de pluja

Recordo, recordo un dia. Era feliç. Tu erets al meu costat, somreies, m'agafaves la ma, i jo no tenia por. Caminavem, i el temps era dolç. Em sembla., em sembla que el nus que sentia a la gola.. era perque t'estimava. Si, t'estimava. Els teus ulls tenien una lluïssor.. i aquell calfred. I jo no tenia por. Et besava com qui respira, bevia dels teus llavis, i no em tremolaven les cames. Començava a ploure, i jo no tenia fred, plovia, i t’abraçava. I els teus llavis, jo els mirava sense por, i els teus ulls que se’m menjaven i jo que no em sentia petita. Recordo que les meves mans acariciaven els teus cabells sense tremolar, que podia caminar sense fer passes enrera. Et vaig agafar la ma amb decisió i vam seguir caminant sota la pluja, jo no tenia fred.També sé, també tinc molt clar i molt present, que aquell dia em vaig despertar.

18/12/2009

Tequila song

Asseguda a terra, contra la paret del meu amagatall, no puc deixar d’escoltar aquella cançó que tant vaig sentir, apujo el volum. La llum del sol ha deixat d’existir i estic a les fosques. Segueixo bevent d’aquest sofriment. I soc aquí en el fred de l’infern, cridant per un destí, per una raó, un perquè. Ja res té sentit i fujo. Em giro, no hi ets.

Et busco entre cadàvers putrefactes. Les mans tacades. La sang regalima lentament per tot el meu cos. Torno a beure, el meu pit batega foc, i s’ofega, m’abraço plorant a l’ampolla. Addicta al liquid dels teus sentits, somio que ets al meu costat, les teves paraules m’embolcallen, m’aïllen del glaç de l’hivern.La por se’m menja mica en mica. Encara hi ets, t’abraço amb totes les meves forces, t’acaricio els cabells, m’agafes la ma. Em sento petita, m’encongeixo, t’allunyes, no hi ets.

Obro els ulls, camino, pas rere pas, peu rere peu. M’aturo, tanco els ulls, el sol m’acaricia les galtes, somric.

Després de la foscor
torno a la vida.
Aixeco els peus
del terra ferm.
I sego les cadenes
que m'emboiren
poc a poc, com un verí
que no té pressa.
Volo ben amunt
de l'oceà.
Fins que caic
altre cop
arrossegada per el monstre
que m'assetja.
O potser sóc jo
que m'hi tiro de cap
deixant enrera
el foc dolç
del migdia.


20/10/2009

Camino, et gires.
I caic en un pou profund
d'aigua blava, salada.
I els ulls, i el blau.
I aquest blau
que m'atrapa
en el seu blau.


19/10/2009

Alades paraules
presoneres
d'aquest port
sense horitzons.
Busquen, desesperades,
ànimes perdudes
en un mar de llàgrimes.
Paraules que em salven,
lletres que plouen
en un desordre
conciliador.
I les pàgines buides
que es consumeixen
sota el crepitar
del seu
FOC.


28/09/2009

Vespre.

I de sobte, tot i que en el fons ja ho sabia, em sorprens, em fas teva, m'atrapes entre els teus braços. Em paralitzo, però cremo, m'evaporo. I tu em busques, i els meus batecs cada cop més ràpids. Segueixo sent de pedra, i tu aigua que em regalima pel coll amb tendresa. El mon desapareix i només sento el ritme de les meves emocions confoses, la calor del teu cos. I em segueixes buscant, poc a poc, com si fos de vidre. Vull fugir però aquí els únics que corren son els nostres cors, que segueixen colpejant amb força. Finalment dubtes, el temps s'atura, viatja entre nosaltres i et resignes, suaument, deixant-me un rastre humit i salat a la galta dreta. Marxo, encara sense respirar, i segueixo el meu camí, amb la mirada perduda, sense girar-me, l'ànima encongida i la gravetat aterradora que em reté en la boira d'aquest vespre.


3/11/2009

Foscor

Asseguda a la penombra de la teva habitació, petita i desendreçada, respires amb dificultat, observant com es mou el teu cos cada cop que inspires i expires. Tens la ment enboirada i els pensaments creuen, fugaços, el teu cervell. Sents que et quedes sense aire, però no tens ni portes ni finestres per fugir. I tanques suament els ulls, deixant que les parpelles baixin poc a poc i et deixin completament sola a la foscor. Sents que l’ànima, el cos sencer, intenta pujar i forma un nus a la gola. I poc a poc, casi imperceptiblement, aquests ulls, tant secs i plens de pols, s’humitegen. Tens ganes de cridar, d’expulsar tot el que et corromp, però aqui l’unic que sona és el batec irregular del teu cor. El teu cos pesa sobre els llençols vells i rebregats. Sota la pell sents cada plec, cada irregularitat. Sents que una escalfor s’apodera de tu com si fos verí. I agafes aire, molt aire, intentant oxigenar els teus pulmons reprimits des de fa tant temps. Però et segueixes ofegant, en silenci, veient com el temps passa. I tu segueixes tancada en una habitació fosca i sense sortida, presonera dels teus sentiments confusos. Ja no veus amb claredat la frontera entre el que ets i el que vols ser. Entre el que penses, el que sents i el que fas. Cada cop que veus una porta oberta, la tanques encegada per la llum de fora. I segueixes sentint el teu cos, que pesa sobre els llençols i crida llibertat. I la teva ment, en plena tempesta, s’ofega poc a poc.
T’incorpores poc a poc, deixes que els teus peus pengin a un costat del llit. De sobte el cap et pesa, obres els ulls, no veus res. Tot segeix a les fosques però, gradualment, vas perdent consciencia del teu cos. Encara no saps qui ets ni què vols, però et desfas dels llençols que tenies enganxats a la pell suada. Et despulles lentament, sabent que cada moviment et xucla part de la poca energia que et queda. Vas recolzant els genolls, les cuixes, l’abdomen, els braços, i finalment el front, al terra. El fred t’invaeix part per part, i ja no sents res, no respires, deixes d’existir. Fins que una presencia que ja havies oblidat, obre de cop la porta que tens al devant. I aquella calor sofocant, s’apodera de tu. Crides amb totes les teves forçes fins que et fas mal al coll, sents l’eco de les teves paraules, però l’ignores i segueixes cridant. La presencia tanca la porta i fuig com un corrent d’aire. Tornes a sentir que cada petit racó teu, crema. Una gota de suor baixa pel teu front. Observes l’esforç que ha de fer el teu cos per respirar. No t’arriva prou oxigen i tens ganes de plorar. Deixes de respirar i sents que el cos sencer et pesa, que es una clofolla que t’arrossega cap avall. Et cobreixes amb aquell llençol que tan odies. I la foscor torna, tot és negre. Ets la foscor, no ho pots evitar, ets presonera de la teva existència.

TU

Tu, tu i la teva presència. Ho omples tot només amb el fet d'existir, ets, i no ho puc canviar. Totes les dimensions, les galàxies, l'univers, la física, la química, les teories estúpides i no tan estúpides, tot, absolutament tot desapareix quan em trobo amb els teus ulls. Sempre és un hola i un adéu, però deixes aquell gust de boca que tant m'agrada, que em fa somriure sense cap mena de motiu lògic o comprensible, que fa que tremoli durant una mil·lèsima de segon. I aquests segons, aquests segons son màgia pura, i si, s'acaben, i si, deixo de somriure. Tu ets, ets tot, ets res, però el més important és que jo no soc. Jo no ho soc tot, jo soc res, o encara pitjor, simplement no soc. I algú és la teva màgia, algú és la teva vida, et fa somiar, flotar, somriure. I jo soc com un simple lector, ho visc tot, et visc a tu, però no puc escriure, no puc ni fer un dibuixet al marge. Aquest llibre, amb lletra rodona escrit a llapis, l’he robat, no és meu. Cap de les fines pàgines lleugerament arrugades és meva. Passo la punta dels dits lleugerament per la superficie rugosa de la coberta del llibre. Somric lleugerament, una llàgrima es precipita galta avall. I no soc jo, ets TU.

Perfums

Deixa de ploure,un raig de sol mig ofegat m'enlluerna. I surto i corro. Pujo a la bicicleta i començo a pedalar sense destí. I de sobte una olor. Si, una olor ,quasi bé imperceptible, em colpeja els sentits. Navego en les profunditats dels records i m'arriva. Olor a terra, a terra llunyana, olor a terra seca i rica, a gent, rialles, ulls foscos, pell colrada, olor a tanzània. Deixo de pedalar i sento el vent que em fereix les galtes. Tanco els ulls, els obro, m'amago del cel i em refugio a la terra. Però l'amarga pluja d'aquests darrers dies ha sembrat ombres de cel, no, més aviat miralls, miralls d'ànima. I giro cua, i pedalo. Pedalo i em cremen les cuixes, se m'asseca la gola. El fang es barreja amb les llàgrimes. I pedalo, pedalo cada cop amb mes fúria, sento batecs a cada racó del cos. Les paraules s'escolen entre els meus dits glaçats. I potser ja és massa tard. Potser les he perdut entre els bassals, potser el vent se les ha endut, o potser encara hi són. Potser simplement són llàgrimes de fang.