Despres de la batalla

Ai las, després de la batalla!
Tot són morts, sangi i ferides,
Ai las!
Després de la batalla tot és fosc,
sec i malalt.
Però quan s'aixeca el sol,
de sobte els morts són noves fulles,
la sang en roser es converteix,
i les ferides es tanquen tot florint.
I quan s'aixeca el sol,
la foscor ara és claror,
brota el que era sec
i es guareixen els malalts.
Perquè després de cada batalla,
una nova flor surgeix.



Sant Jordi 2006

Gota efimera

S'evapora el temps,
com gotes de pluja
sobre l'asfalt.
I amb pensament obscurs
vas decaient poc a poc.
I aixi vas consumint la vida,
entre agonies i plors
de desesperació impotent.



17/03/2009

Dolor

Una gota rellisca suaument
per una galta freda.
És humida, salada.
és una llagrima de dolor.
La llagrima cau,
s'esvaeix, però
el dolor encara hi és.




Algun dia de pluja de l'any 2007

Batecs

Batecs,
Batecs que tenen vida,
que emmarquen els meus sentiments,
fent que cada batec sigui una emoció,
una llagrima,
un somriure.
Batecs que si desapareixen,
ja no hi soc,
no existeixo,
no sento.
Batecs que si no hi son,
no soc res.




novembre 2007

Brisa de l’ànima

El mar salat
s'estavella
contra la roca.

Jo camino per la platja,
poc a poc sense pressa,
quasi sense esma.
El meu cor plora lentament.

Un record llunyà,
una olor, una melodia,
quin preu s'ha de pagar,
per veure't marxar ?

I ara corro descalça
per les roques,
els meus ulls criden.
La meva ànima s'esquinça.

Plou amb fúria,
quasi amb passió,
però no corre ni gota de brisa,
Ja no hi ets, no pots tornar.




28/10/2008

Música nocturna

Un home menut i calb esta assegut en una cadira davant d'un ordinador. Una llum tènue il.lumina la petita habitació i el fum d'un cigar mal apagat vaga per l'ambient. L'home es mou un mil.limetre i la cadira cruix. Encén la ràdio i comença a teclejar al ritme de la música. Li piquen els ulls, els frega amb la punta dels dits i els tanca un instant. La respiració va frenant suaument, li pesen les parpelles i badalla.
Llavors és quan sent que comença a ploure, suaument, sense pressa. Gira el cap i veu com les petites gotes transparents xoquen contra el vidre i rellisquen formant petits dibuixos asimètrics. De sobte la foscor inunda l'habitació i el soroll de la ràdio desapareix. S'aixeca de la cadira, que torna a cruixir, i s'apropa a la finestra.
Dirigeix suaument la ma cap al pom i l'obre. Una rafega de vent mullat entra cap a dins. L'home respira profundament i i sent l'olor a pluja. Obre els ulls i mira cap al cel: és de nit, no es veu ni un estel i els fanals del carrer il.luminen les petites gotes cristal·lines.
Torna a tancar els ulls i escolta els soroll de cada gota, cada esquitx, compassa la seva respiració i sent el seu cor bategar. La pluja s'intensifica i cauen gotes, moltes gotes, ràpid, molt ràpid. La seva ment, deixa de pensar i viatja suaument pels carrers de la ciutat que de seguida es transformen en un mar immens i obscur, com la gola del llop. Es llença a l'aigua i deixa de respirar, sent l'aigua freda a la pell, tan glaçada que crema, però la pell s'adorm i l'únic que l'impedeix nedar és el color negre de l'aigua.
Obre els ulls, ha deixat de ploure. De sobte, tal com ha marxat, la llum torna. Un calfred el recorre de dalt a baix i esternuda, una, dues i tres vegades. Inspira l'aire fred com si volgués engolir la nit i poc a poc, sense pressa, torna a tancar la finestra.
Un cop a dins, torna a seure a la cadira, que torna a cruixir, i posa les mans fredes sobre el teclat. Encén un cigar, fa una calada i el deixa consumir dins del cendrer. Prem el botó de la radio, i poc a poc, sense pressa, comença a teclejar.

Resurrecció

El meu cor glaçat
va deixar de bategar.
Ara la teva mirada blava
em crema l’ànima;
tremolo.



9/12/2008

Avia

El mar es mou suaument, les ones piquen contra la roca, el sol m’escalfa l’esquena, però hi falta alguna cosa. La brisa. No corre ni gota d’aire, tinc ansies de fondre’m amb l’aigua. I recordo el vent acaronant-me les galtes, fent volar els meus cabells, arrosagant-me endevant, fent-me seguir dia dia. Però ara ja no hi és, i se’m fa tan extrany que no hi siguis... Perquè hi falta una peça a la meva vida, un element que sempre ha estat aqui i ara ja no hi és, i aquesta peça ets tu, àvia. I no acabo d’entendre perquè has agut de marxar, aixi, de sobte, quasi sense avisar. I et trobaré tan a faltar.. I saps què és el pitjor de la mort ? Que encara que ho vulguis amb tota l’anima, no pots fer-hi res, no pots ajudar. I jo vull que tornis i m’abraçis i em diguis “tranquila soc aqui, no ploris, ja he tornat”. I ara un nus m’oprimeix l’estòmac i recordo tots els teus gestos, mirades i paraules i no puc evitar que una llagrima baixi galta avall. Però és que a més és tot tan estupidament llògic, tots hem de morir algun dia.. és llei de vida.
Sabies que vaig regar les teves plantes ? Però s’estan morint poc a poc. Potser també et troben a faltar.

Aquella tarda estava molt nerviosa, haviem quedat a l’entrada, arribava 10 minuts d’hora, aixi que vaig decidir entrar al centre comercial i donar una volta. Vaig passar pels lavabos on em vaig refrescar la cara, allò era impossible, un somni fet realitat, el que sempre habia estat esperant. Ja casi era l’hora. Vaig sortir a fora, em vaig recolzar a una paret i vaig començar a comptar els segons, se’m feien eterns. De sobte, un noi alt, cabell negre despentinat i un gran somriure a la cara em va abraçar i va apropar la seva cara a la meva. Em vaig emportar un bon ensurt i de sobte el meu nerviosisme va icrementar, no podia pensar, sentir ni actuar, estava paralitzada. Ell es va anar a apropant poc a poc, feia una olor suau i tendre a la vegada, ara si hi penso, encara la recordo amb claredat. De sobte encara es va aproximar més i va estremer els seus llavis contra els meus, els va entreobrir una mica, va ser efímer, jo no em vaig moure ni un mil.limetre, el temps s’havia aturat, els seus llavis eren suaus i humits. Però jo, que ho havia somiat mil.lers de vegades, que feia molt temps que ho desitjava amb passió, no em vaig moure, vaig deixar els meus llavis quiets i tancats hermeticament. Ell es va apartar i em va mirar extranyat.
- Et passa algo? Et veig extranya.
- No, no. Només és que m’has sorprès i estic nerviosa.

Era tot mentida, no em sortien les paraules, vaig notar que les cames em tremolaven, no era com jo ho havia idealitzat, no havia sentit res, ni un calfred, ni repulsió, només una indiferència terriblement incomode.

Et necessito com l'aire. Soc com un peix sense aigua, com un drogadicte sense droga, com un ocell sense ales, com un cantant sense veu i un mon sense colors. Quan no et tinc m'ofego i moro lentament, amb agonia, amb un dolor punyent.



No trobeu que és bonic i profund sentir això per algú?

Tantdebó...