I ara que és primavera, que se'm desglaça la sang amb aquesta dolçor tan teva i tan estranya, sento, sense previ avís, mentre escupo aquelles paraules, el verí entre les visceres, el fred entre els meus dits. M'assetjen aquells carrerons que ja es difuminaven entre les agulles del rellotge. L'havia oblidat, i ara torna en forma de paràlisi. I m'aterra, m'esgarrifa el calfred, el desig de la tinta, que taca, que explota sobre el meu full en blanc.
Que brolli l'esquitx, que corri la sang.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada