TU

Tu, tu i la teva presència. Ho omples tot només amb el fet d'existir, ets, i no ho puc canviar. Totes les dimensions, les galàxies, l'univers, la física, la química, les teories estúpides i no tan estúpides, tot, absolutament tot desapareix quan em trobo amb els teus ulls. Sempre és un hola i un adéu, però deixes aquell gust de boca que tant m'agrada, que em fa somriure sense cap mena de motiu lògic o comprensible, que fa que tremoli durant una mil·lèsima de segon. I aquests segons, aquests segons son màgia pura, i si, s'acaben, i si, deixo de somriure. Tu ets, ets tot, ets res, però el més important és que jo no soc. Jo no ho soc tot, jo soc res, o encara pitjor, simplement no soc. I algú és la teva màgia, algú és la teva vida, et fa somiar, flotar, somriure. I jo soc com un simple lector, ho visc tot, et visc a tu, però no puc escriure, no puc ni fer un dibuixet al marge. Aquest llibre, amb lletra rodona escrit a llapis, l’he robat, no és meu. Cap de les fines pàgines lleugerament arrugades és meva. Passo la punta dels dits lleugerament per la superficie rugosa de la coberta del llibre. Somric lleugerament, una llàgrima es precipita galta avall. I no soc jo, ets TU.